Albert Lladó

L’estiu es defineix, bàsicament, per dues característiques. Per una banda, la calor. Per altra, uns estranys sons als que anomenen música. Naturalment, això sí, la calor és molt més suportable. Amb molta aigua, un bon aire condicionat i una bona reserva de gelats al congelador, l’estiu pot passar per una bona època de l’any. Amb segons quina música no es pot fer res.

És veritat que també a l’estiu es pot gaudir de música al carrer, a les festes majors, a terrasses que fan de les vacances, o dels caps de setmana, estones millors. Però crec que el senyor lector ja sap de què parlo. Tots reconeixem aquestes cançons que inunden les ràdios just quan comença el temps de platja i banyador.

La fórmula és senzilla. Música que no digui res, que mantingui un discurs absurd i que vulgui ser, sense aconseguir-ho mai, divertida. Com no, els cantants, o solista, han de ser gent disfressada que no sàpiga de música i que cridi el mateix durant més de dos minuts seguits. La discogràfica j s’encarregarà de vendre el producte. I, nosaltres, no podrem fer-hi res. Les vint-i-quatre hores del dia aquell horrible so estarà repetint-se als nostres timpans. Barbacoas, Mayonesas, Gasolinas, qualsevol cosa pot acabar amb nosaltres.

La pregunta és com i per què tenen tant d’èxit aquest tipus de música lleugera a l’estiu, i no, per exemple, a ple gener. Sembla que l’estiu es relaciona amb les vacances, i les vacances amb el descans. I, el descans, amb la falta d’obligació per pensar. Tot ha d’entrar mastegat, digerit, i nosaltres només hem de riure, ballar i el que toqui. I ho fem perquè tothom ho fa. És el que toca, com diria un polític que coneixem tothom.

Però l’estiu, i la seva música, pot ser una altra cosa. No es tracta aquí de fer un discurs purista de la música. Tampoc hem d’escoltar òpera tot el dia. No diem això. Però si no tenim un cert respecte per a l’educació musical, com podem dir als nostres joves que tinguin respecte per a l’educació artística o per l’educació literària?

Existeixen propostes musicals de tot tipus. Hi ha música que treballa l’humor, per exemple. Catalunya és un bon camp de producció. Sisa, Antònia Font, Portet, Pau Riba, … Ironia. Es tracta d’això, d’ironia. Podem riure, però utilitzant, encara que sigui una mica, la nostra capacitat intel·lectual.

Si caiem en l’absurd d’escoltar, i acceptar, la música de l’estiu com una cosa divertida, per passar l’estona, per esbargir-nos, també acceptarem una literatura d’estiu, una pintura d’estiu i, per què no, un cinema que només es vegi a l’estiu.

Els plaers, el veritables plaers, necessiten d’un aprenentatge. Saber beure un bon vi és de les millors coses que a un li poden passar. Però no només aprens buidant copes. Has de tenir algú que t’ensenyi, has de llegir recomanacions, has, en definitiva, d’esforçar-te. Després, tranquil, que haurà valgut la pena. Veure les diferents tonalitats dels colors, distingir la varietat de raïm, saber olorar. Amb la música passa el mateix.

Per tant, us convido a passar un bon estiu, amb bona música en directe, amb festa, amb humor, però no ajudant a omplir, encara més, les butxaques d’algunes discogràfiques que creuen que som idiotes, que no sabem veure què és música i què és un producte comercial. Que venguin altres coses. Els plaers de veritat no tenen preu.

This entry was posted Miércoles, Agosto 9th, 2006 at 11:29 am and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.