Albert Lladó

Quan vostè, senyor lector, llegeixi aquestes línies, ja sabrem, quasi amb tota seguretat, qui és el nou President de la Generalitat de Catalunya. Ja era hora, diran molts.

La campanya electoral dura, aproximadament, quinze dies. Això diu la llei. Però tots sabem que és mentida, que sempre s’està fent campanya, i que cada discurs, cada missatge, està impregnat de la intenció de guanyar vots. Així és la política en una societat on la informació sembla haver-se confós amb la imatge i la publicitat.

Aquesta campanya electoral ha sigut molt semblant a altres. És veritat, hi ha hagut algunes novetats, com DVD´s o promeses d’ulleres gratuïtes per a la gent gran, però, en essència, ha estat molt semblant a les altres. O sigui, hem sigut espectadors d’un circ de publicitats, de la cerca del millor eslògan, de símbols i de colors que volen representar, semiòticament, un o altre partit polític. Hom, per entendre segons quins missatges, s’ha de doctorar, pràcticament, en Comunicació Audiovisuals, Publicitat i Màrqueting. Això sí, dels programes electorals, del que se suposa que faran si arriben al poder, ni rastre. Què importa, veritat?

La meva proposta pot semblar un xic excèntrica, rara. Però crec que és sincera i, com a mínim, fuig de la hipocresia imperant. Jo proposo, i no ho dic en broma, que a les properes eleccions es presentin, ja no els polítics més importants de cada partit, sinó els cap de Comunicació. Podríem fer una campanya de veritat. El gabinet de Comunicació del PSC contra el cap del gabinet de CiU. El de ICV contra el el PP i així amb totes les forces. Què us sembla? Així, de veritat, podria convertir-se en President el que millor sàpiga anunciar-se.

No seria tan greu, de veritat. El que sí que sembla greu, i no que es gastin els milions que es gasten en publicitat, és que no anunciïn res. Quan tens un missatge, encara que sigui genial, l’has d’anunciar. Acceptem això. D’acord. Però què estan anunciant? De veritat anuncien alguna cosa? Per què creuen que la societat té una clara desmotivació vers la política? Per què serà?

Segurament, perquè per a veure spots, ja tenim la televisió tot l’any. El que no es pot fer és política amb l’únic objectiu de criticar al rival. Que hi ha adversaris és obvi. Són diferents perspectives. Però com es pot fer campanya, només, dient què fan malament els altres? Si dius que el de davant és nefast, digues per què tenim que creure que tu no ho seràs. Explica alguna cosa. D que la ineficàcia és la mare del dia a dia ja ens n’hem adonat, els ciutadans. Això ja ho sabem.

Per tant, la cosa és més greu del que sembla. La publicitat, els milions de tríptics, díptics, cartes, cartells, i demés, són la forma. Una forma que no conté, no ens enganyem, gaire fons. Per desgràcia meva, m’he llegit la majoria d’aquests papers que t’envien a casa. On es parla d’immigració? I de habitatge? I de inseguretat ciutadana? I de l’atur? I de l’educació? I de la sanitat? N’hi ha temes per a triar, segur.

Si la nostra societat, una societat tecnològica on la informació és un dels serveis bàsics, anirà enfocada a això, ens haurem de plantejar per a què ha servit tant de progrés. Si els missatges ens els fan arribar amb totes les formes possibles, modernes, i contemporànies, però el missatge no és tal, ja que no comunica res, ens quedem despullats. Per a que hi hagi informació cal que hi hagi, això ho sap tothom, un emissor, un receptor i un missatge.

Si l’emissor polític mata el missatge, el receptor no vol sentir res, perquè sap que no hi ha res que sentir. Paradoxalment, doncs, en el segle de la Comunicació és on la Comunicació mor. Perquè convèncer, avorrir, repetir frases fetes, no és comunicar. Ni tan sols és fer política. Només és fer publicitat. I el que votem, o el que hauríem de votar, no pot ser publicitat. Però, no t’amoïnis senyor lector, que quan llegeixis aquestes línies ja tot haurà passat. O no.

This entry was posted Sábado, Noviembre 4th, 2006 at 4:51 pm and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.