Menjar divertit
Ni menjar divertit, ni òsties. Jo estic absolutament d’acord amb qui pensa que la cuina és un art en el sentit més estricte del terme i que hi ha a Catalunya, i a Espanya, els millors cuiners, els més creatius i els més innovadors. De fet, jo he tingut el privilegi d’entrevistar a Carme Ruscalleda, un exemple de rigor i constància. Sense seriositat no es pot jugar.
És el mateix que passa amb la pintura abstracta. Quan algú diu que el que feia Miró ho pot fer qualsevol, ja saps que qui diu aquesta rucada és un ruc. I si et diuen que això ho fa un nen, doncs sí, un nen sí que ho fa. Però és que l’artista, per a convertir-se de nou en un nen, ha fet un treball brutal. Recuperar la innocència, una vegada l’has perdut, és el més difícil en aquesta vida.
Per tant, no penso dir res en contra de la cuina d’autor. Però el que és una tragèdia en majúscules és patir els que s’han muntat al carro, sense voler treballar molt, sense conèixer la matèria prima i sense tenir ni puta idea de cuina. Ni carpaccios de tomàquet, ni amanides de pera (quan només hi ha pera) ni òsties en vinagre balsàmic. Que no som idiotes, home. Com veieu, aquest cap de setmana no he sopat gaire bé.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
