El riu que flueix
ETA torna a matar, els polític es retreuen tot el que poden, i si no, s’ho inventen. Irak cada dia és un infern que creix més i més, i d’Àfrica ningú en parla, avorreix. Guantánamo ha passat a ser una cosa “normal”, hem executat a un dictador, com Saddam Husein, sense que la comunitat internacional hagi fet res per a evitar-ho. Hem fet el que ell feia, aplicar el sentit de la justícia, o del que ell creia que era just, a través de l’assassinat. I dic hem, perquè també som responsables. Irak, l’actual Irak, és el que hem inventat els occidentals. Podem estar molt satisfets, sí.
La crispació està cada dia al carrer. Es polaritzen les opinions. Hi ha bons i dolents, i l’idiotisme es desenvolupa dins de la nostra societat, dins de nosaltres mateixos. Parlem de la tolerància, sempre. Del respecte, de la responsabilitat, del civisme, de l’educació i de la civilització. Volem ser ecologistes, perquè reciclar és sagrat, és la nostra salvació. Sens dubte, una prioritat.
Jo sóc d’aquest partit, d’aquest equip de futbol, d’aquest escriptor, o d’aquesta marca de roba. Jo sóc, jo sóc, jo sóc… ens definim constantment, ens justifiquem, en definitiva, perquè en realitat no sabem què ni com som. Tenim por, estem perduts. Sense religió, en què hem de creure?
Definir-se no és dolent ni bo. Pràcticament res és dolent o bo al cent per cent. Però definir-se des de la rotunditat és no aplicar la tolerància. Hem de començar a obrir-nos a la possibilitat de rectificar, de perdonar, de dir: ho sento, m’he equivocat. El valor, ara, ja no està en la capacitat de rectificació, sinó en el de defensar el que dius que ets, encara que això que defenses no t’ho creus ni tu.
Humans, però no sé si poc humans. Els éssers humans ens equivoquem, en enamorem i odiem, tornem a enamorar-nos, potser duna persona que no esperàvem, i tornem a equivocar-nos. De què ens estem amagant? Puc dir que el meu partit polític s’ha equivocat, que no estic d’acord en una decisió? Puc dir-ho sense ser acusat de traïdor? Puc dir-ho sense que el meu sistema de valors es destrueixi? Puc dir que en el que crec es pot millor, canviar, transformar, sense que jo deixi de ser el que sóc?
Sóc canvi. Som canvis. La vida és un riu que no deixa de fluir, com deia l’amic Heràclit. Quina por hi ha a la rectificació? Quina por hi ha al canvi? Jo sóc un jo canviable, continu, renovable, viu, en definitiva. I la vida, en això estarem d’acord, és canvi. És, com a mínim, moviment.
Ja no puc més. Tot és blanc o tot és negre. Tot és bo, i la resta, culpables. Els altres són sempre els malvats, els mentiders, els poc intel•ligents, els que estan en contra meva. I la perspectiva? On està la perspectiva?
La vida és una xarxa interminable, incalculable, de pensaments, de cosmovisions, de maneres de fer i de veure les coses. La tolerància no és dir que ets tolerant amb la resta. Per a ser tolerant, primer, has d’intentar ser tolerant amb tu mateix. Perdona’t, canvia d’opinió, rebutja el que no et creguis encara que hagis cregut això durant tota la vida. I, sobretot, deixa oberta la possibilitat de poder tornar a canviar. Res és definitiu, menys la mort.
Estem morts o estem vius? Tot depèn de si estem dins de la nostra casella, del nostre rol, o som capaços de pensar cada situació, cada problema, com a nou i únic. La intel•ligència és això. Tots la necessitem. I, els polítics, més.
(Article publicat a la Revista 3 Viles. Febrer de 2007)
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
