Albert Lladó

Jordi Sierra i Fabra és un dels escriptors més llegits a Espanya i a Amèrica Llatina. Ha publicat més de tres-cents llibres i ha guanyat nombrosos premis. Escriptor incansable, ha experimentat amb tots els gèneres literaris. La seva fundació, amb seu a Colòmbia i també a Espanya, convoca cada any un premi literari per a joves i, al 2006, va publicar La página escrita, el llibre on explica el seu mètode de treball.

- El teu interès per la literatura comença als 8 anys, després d’un greu accident.
Penso que vaig néixer escriptor. Hi ha gent que ho descobreix més tard i gent, com jo, que ho descobreix abans. Jo era tartamut, era fill únic i a casa érem pobres i no teníem televisió. Per tant, a casa sempre llegia. Als vuit anys vaig tenir un accident i no podia llegir, ja que no podia agafar els llibres amb les dues mans. Amb una mà, podia escriure. I vaig tenir una revelació: en escriure no tartamudeges. A partir d’aquí, vaig decidir que seria escriptor. Als dotze anys vaig fer un llibre de cinc-centes pàgines.

- Quants llibres has escrit durant la teva vida?
Ara porto tres-cents quatre llibres publicats, però he escrit més.

- Sents especialment predilecció per algun?
No. Són com fills. Si faig un llibre, és perquè m’agrada fer-lo. Sempre el més important és el que estàs fent en aquell moment precís.

- Com es pot definir la literatura juvenil? No et molesten aquest tipus d’etiquetes?
La literatura juvenil no existeix com a tal. La infantil, sí. Però jo no canvio la manera d’escriure, tant si escric per a nens com per a adults. Canvia el llenguatge però no, la manera de fer-lo. La literatura juvenil és una etiqueta que es van inventar les editorials ara fa més de vint anys.

- T’han etiquetat molt?
Sí, abans era un “rocker”, després un escriptor promesa i, ara, un escriptor de literatura juvenil. A mi m’és igual. Els mitjans ens ignoren, però jo he venut milions de llibres sense sortir als diaris.

- A Campos de fresas parles sobre l’èxtasi. A Noche de viernes sobre la violència juvenil i a El tiempo del olvido sobre la possible pau al país basc. Tot això adreçat als joves. Creus que, sovint, la literatura juvenil no ha enfrontat problemes tan durs com aquests?
El problema a Espanya ha sigut que aquest tipus de literatura ha estat, sempre, molt vinculada a l’escola. Molts mestres han tingut por de recomar-lo. A A l’altra banda del mirall, Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, la protagonista és lesbiana. Cap mestre, que jo conegui, es va atrevir a recomanar-lo a l’escola. A l’any següent de publicar-lo, va guanyar el premi Protagonista jove, escollit pels estudiants de Catalunya com a millor llibre de l’any. Estaven dient, els nois, que volien llegir aquestes coses. Per tant, sí que hi ha una autocensura entre alguns escriptors terrible, perquè saben que, si no són políticament correctes, les escoles no recomanaran el seu llibre. Els meus llibres no són moralistes. Sempre hi ha esperança, però he escrit de tot tipus de temes, sense pensar si me’l publicaran després o no.

- A l’any 2000, et converteixes en el primer autor espanyol en “penjar” un llibre a la xarxa: El misterio del Goya robado. Com ha influït i com influirà Internet a la Literatura?
Ha influït, en general, positivament. Els blocs han ajudat molt als nois a què escriguin i publiquin a la xarxa. Però no m’agrada que s’escrigui sense respectar la llengua. Una cosa és escriure un sms i una altra és escriure un relat amb un llenguatge pobre. Però sí, Internet és una eina magnífica per escriure.

- Aquest passat 2006 publiques La página escrita, un mètode per a joves escriptors. Es pot ensenyar a escriure?
No. És un do que tens, que neixes amb ell. Però sí que és cert que es pot perfeccionar. Aquest llibre és una forma de compartir la meva manera de treballar, el meu estil, però no pretenc establir cap mètode universal. Són com unes memòries literàries on explico com treballo.

- Què és la Fundació Jordi Sierra i Fabra. Quins són els objectius principals?
La Fundació vol que cap nen estigui tan sol com em vaig sentir jo, quan vaig començar a escriure amb la seva edat. Vull que la Fundació ajudi els joves a escriure, tenir una editorial que publiqui nous escriptors, fer cursos d’escriptura… Però això serà en un futur. A Espanya, de moment, allò que fem és organitzar, cada any, el Premi literari Sierra i Fabra per a menors de divuit anys. A Colòmbia, la Fundació té deu treballadors i, allà, amb molts pocs diners es poden fer moltes coses. Estem portant llibres a tots els col·legis que no tenen biblioteca.

- Ficcions és una invitació per a què els joves escriguin la seva pròpia història. Quin consell donaries als joves que participen al concurs per a què la seva història tingui qualitat literària?
Jo no sóc ningú per donar consells. Només els hi puc dir que segueixin el seu instint. Que creguin en ells mateixos. Que escriguin, que s’equivoquin i que segueixin escrivint. Ells mateixos veuran com evolucionen. Ets tu el teu propi mestre i jutge.

This entry was posted Lunes, Febrero 26th, 2007 at 5:06 pm and is filed under Entrevistas. You can leave a response, or trackback from your own site.