“Allò que hem de cercar és transmetre passió”
Entrevista a Màrius Serra | Escriptor
Màrius Serra és un activista de la literatura i un amant del llenguatge. Treballador incansable, s’encarrega d’una secció diària de mots encreuats a La Vanguardia i d’una secció setmanal d’enigmística (jocs de paraules) al diari Avui, és articulista de premsa, col·laborador de ràdio i creador del web verbalia.com. Però encara té temps per escriure una novel·la com Farsa (2006), mereixedora del premi Ramon Llull, una reflexió sobre la nova immigració a les nostres societats suposadament multiculturals.
-El triangle de la literatura, la comunicació i el joc és segurament allò que millor defineix Màrius Serra. Hi ha una diferència clara entre els tres camps?
Hi ha diferències. Hi ha un intersecció que les uneix: els usos diferents del llenguatge verbal, però el que passa és que el llenguatge és un instrument molt ampli, molt potent, i com a tot instrument, pot ser usat per a finalitats diverses. El joc és una activitat que reflexiona sobre la pròpia eina, lúdica i hedonisme, i amb sensació clara d’inutilitat i ganes de passar-s’ho bé. La comunicació treballa amb el mateix mecanisme amb un concepte diametralment oposat al joc que és l’eficàcia. Una comunicació és fallida si no aconsegueix fer tot el seu recorregut i arribar al receptor. La literatura és una barreja dels dos elements perquè tots escrivim pensant en un lector, encara que sigui un mateix. Per tant, l’eficàcia és un element a tenir en compte. Però, alhora, és molt diferent a la comunicació perquè no ha de fer arribar un missatge clar i diàfan. Per tant, els tres camps són trajectes que parteixen d’un mateix punt però que van a parar a estacions diferents.
-Com a novel·lista, el 2006 publiques Farsa, que guanya el premi Ramon Llull. On hem de situar aquesta novel·la en el conjunt de la teva obra?
Farsa està en la mateixa línea que altres novel·les anteriors, que són artefactes amb moltes històries amb la voluntat d’explorar els territoris de la creença. En aquest cas, la creença sobre l’atzar, en el cas de Mon oncle la creença religiosa i sobre la fe, a L’home del sac la creença en la màgia. Per tant, hi ha temes recurrents que formen part, vulguis o no vulguis, del teu propi univers. Però potser a Farsa hi ha una cosa que no hi havia a les altres novel·les, i és que hi ha una mirada més externa a la societat i, per això, parlo de la nova immigració.
- Abans havies escrit De com s’escriu una novel·la, que acabes amb l’ajuda dels lectors. Com recordes aquella experiència?
Tot allò que s’explica és rigorosament cert. Després de dos anys de treballar-hi, hi havia una novel·la que estava molt avançada, però va haver-hi un col·lapse. Tenia disset capítols, però vaig abandonar el projecte. Després, anys després, com a col·laborador de premsa m’arriba la proposta de fer una novel·la per capítols amb interacció amb els lectors. Recupero la novel·la, amb els disset capítols, i els lectors podien proposar diferents finals. Em vaig trobar, de fet, escrivint la biografia de com es crea una obra literària. I la vaig acabar així, rebent més de cent quaranta propostes per correu electrònic.
- Col·laborador de ràdio, premsa i televisió, molta gent et coneix pel programa de canal 33 “Alexandria”. Trobes a faltar aquella època televisiva?
Radicalment, no. Va ser una gran experiència, amb contacte directe amb autors que admirava, i va ser emocionant. Però no, no ho trobo a faltar gens perquè no em vaig trobar mai vocacionalment integrat. No tinc la vocació de fer programes de televisió, tinc la vocació d’escriure. Sóc polifacètic, sempre m’ha interessat explorar tots els camps, però penso que la televisió requereix una disponibilitat plena.
- Des del 1989 manténs una secció d’enigmística (joc de paraules) al diari Avui, i des del 1990 ets el responsable de la secció diària de mots encreuats de La Vanguardia. Com sorgeix aquesta afició?
A mi m’agradaven molts els mots encreuats, i feia una revista a la Universitat, i en Tísner quan es va jubilar va decidir passar-me la seva secció diària. Això em va donar estabilitat econòmica i plena llibertat. Pel que fa als articles, va ser descobrint un palíndrom en un conte del Cortàzar. Vaig consultar una enciclopèdia i vaig quedar fascinat. Vaig estirar el fil i vaig fer el primer article. Pensava que el tema duraria deu o dotze articles, i ara en porto vuit-cents.
- I què és Verbàlia?
El defineixo com a un país de verbívors. O sigui, de gent que ens interessa jugar amb el verbs, les llengües, de manera desmitificadora i més sarcàstica que sagrada. Va ser la meva via, més enllà dels articles, de parlar de tot aquest món de l’univers verbal a través d’un assaig. Però vaig veure que no tenia sentit que el llibre quedés com a tractat, perquè precisament era el contrari a un tractat, i vam crear el portal a Internet, que és una cosa viva. Avui, i des del 2002, funciona en català, castellà i italià, i s’actualitza diàriament. Tothom pot accedir-hi i ho fa moltíssima gent, des de nens a adults, que s’autoanomenen verbívors.
- Internet ha transformat la manera de comunicar i, per tant, el món literari. Creus que el paper està en perill d’extinció?
En absolut. Internet resitua la informació en àmbits diversos. Allò que està en perill d’extinció són les enciclopèdies de paper, les guies, els llibres de referència… però el llibre com a disseny és un objecte imbatible.
- I com veus la literatura catalana actual?
La veig com una paradoxa. És molt potent com a talent, hi ha molta gent amb moltes coses per dir, però alhora hi ha un perill massa amplificat pel discurs polític. És un perill de desconnexió amb l’ús social de la llengua i, per tant, amb la realitat immediata del dia a dia.
-Ficcions és un concurs que vol engrescar els joves catalans per a què escriguin una història de ficció en quatre capítols. Quin consell els hi donaries?
Abans de res, deixa’m que us feliciti per la vostra proposta. Considero fonamental explorar totes les noves vies que obren les noves tecnologies. I fonamental explorar-les des del gust per la literatura. Els consells són molt difícils de donar, però sí que és important que la història que expliquin els impliqui. Allò que hem de cercar sempre els escriptors és transmetre passió. Difícilment serem capaços de transmetre aquesta emoció si no ho sentim nosaltres. Les històries tenen a veure amb tu.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
