Albert Lladó

Internet ja no és cosa del futur. Ha envaït les nostres vides i ja ens relacionem, treballem, ens organitzem, a través de la xarxa. Avui, ens agradi o no, estiguem més familiaritzats o no, ens constaria molt tornar a viure sense poder connectar-nos al món amb només un clic.

L’aparició d’Internet ha transformat tots els camps que afecten a la nostra vida. La política està marcada, i ho hem vist en aquestes últimes eleccions municipals, per les cibercampanyes. Els esports, l’art, la literatura… Però la pregunta que ens hem de fer, i no només constatar l’evidència de l’ús cada vegada més normalitzat d’Internet, és si la xarxa és per a nosaltres una eina més, potent i eficaç, o una altra cosa encara més important.

Normalment creiem que, en tot, la forma és una cosa absolutament diferent al fons. Que el cos no té res a veure amb la ment, que l’exterior no afecta a l’interior i que l’estructura no afecta al motor. Però la forma afecta, transforma, determina, el fons. Hi ha vegades que només és part del context, però hi ha vegades que defineix.

M’explico: nosaltres no pensem com pensem perquè sí. El logos, que es pot traduir com a ordre i com a paraula a la vegada, és un bon exemple. Els éssers humans som com som perquè utilitzem la paraula. La forma, el com ens comuniquem, determina la nostra manera de pensar, de ser, d’actuar, d’estimar.

Fins ara, la Humanitat només ha tingut un canvi de paradigma, d’esquema mental, realment determinant. Va ser el pas de l’oralitat, de la paraula dita, a l’escriptura. Quan els fenicis decideixen crear la moneda, inscriure signes que volien expressar un valor determinat, el món comença a comunicar-se d’una altra manera. Si ens fixem en els pobles anteriors a l’escriptura, veurem que la seva manera d’entendre el món, fins i tot d’entendre la religió o l’amor, és circular. No és casualitat. En aquesta època és quan la poesia recitada és el millor sistema de comunicació. Al tenir que recordar el missatge, s’utilitzen rimes i constants repeticions. I, per això, es creu que el món també és un etern retorn, amb estructura circular, on tot es torna a repetir.

Gutenberg, al crear la impremta cap al 1450, està revolucionant, a la vegada, la nostra cosmovisió. Fins aleshores, l’escriptura era una cosa minoritària, difícil i lenta. Amb l’edició de fulletons i llibres, la forma d’entendre el món, la realitat, canvia. Poc a poc, la mentalitat es torna lineal. Tampoc és casualitat que la novel·la sigui el gènere més cultivat. És el símbol de l’estructura clàssica, definida per Aristòtil, d’inici, desenvolupament i fi.

O sigui, el pas de l’oralitat a l’escriptura és el pas de la visió circular de la vida, amb conceptes com repetició i eternitat, al pas de la visió lineal, amb conceptes com finalitat o desenllaç. Ara cal preguntar-se si Internet és una eina més, una tècnica que utilitzem per a comunicar-nos millor ( com ho podria ser el telèfon o la ràdio) o és un nou canvi de paradigma. La xarxa està transformant la nostra manera d’entendre el nostre entorn, està canviant les nostres estructures mentals o la nostra visió de les relacions personals?

Un canvi de paradigma, encara que és una revolució, no es dóna d’un dia per l’altre. És un procés lent i progressiu. Però, crec, ja podem començar a preguntar-nos sobre aquest tema. I ho podem fer perquè Internet ofereix una tercera opció més. Ni la oralitat, ni l’escriptura expressen les idees i els sentiments com ho fa l’hipertextualitat.

L’hipertext és un sistema d’organització de la informació basat en la possibilitat de moure’s per dins d’un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau. Els textos, a Internet, ens porten a altres textos a través de paraules marcades. Podem llegir un text de només cinc línies amb vint paraules clau que, cadascuna, ens podrien portar a un text nou, amb noves paraules clau, i així fins a l’infinit.

I això no només és un perill de sobreinformació. La hipertextualitat, sense que ens adonem, està canviant al nostra cosmovisió. La nostra manera de veure la vida ja no és tan lineal, i el postmodernisme, amb el seu discurs relativista, tenia raó en els seus diagnòstics. Ara la comunicació és multiseqüencial i l’estructura d’inici, desenvolupament i fi desapareix. És com els llibres de “Tria la teva aventura”, o els jocs de rol, que saps on comences però no com ni on acabes.

Comunicar-nos així, amb aquest discurs, ha de transformar la nostra manera de pensar. No pot ser d’una altra manera. Només ens hem de fixar en els camps artístics, on els gèneres es relacionen entre ells, o en els científics, on les especialitats estan lligades per interminables vincles d’actuació.

Hem canviat, i encara canviarem més. El nostre discurs ja utilitza menys conceptes com marge, centre, jerarquia, linealitat, per a utilitzar termes com nexes, xarxes, nodes, i multilinealitat. I la nostra idea de cultura, vida, religió, comunitat, família i, fins i tot, de l’amor també està canviant. Suposo que, per aquests grans canvis, ens sentim tots plegats tan perduts.

(Article que resumeix la conferència que vaig fer al Festival d’Art Contemporani Bopart, divendres 11 de maig)

This entry was posted Martes, Julio 3rd, 2007 at 10:55 am and is filed under Revista 3 Viles | Sucre i Sal. You can leave a response, or trackback from your own site.