Albert Lladó

Avui, la nostra societat té pocs eixos referencials. Immersos en un relativisme desconcertant, i després que la religió no ens doni les respostes que els nostres avis trobaven als llibres sagrats, cerquem rituals per tot arreu. El Déu Diner, el Déu Futbol, …. Però, com a sistemes de valors, no són suficients per a dir-nos, més o menys, on estem i què fem aquí.

Ens queda la Ciència. Déu era veritat i la veritat és el concepte més perfecte per a sentir-se tranquil. Això de que res és blanc o de que res és negre és molt maco, i fins i tot indiscutible, però no acaba de fer-nos el pes. Necessitem aferrar-nos a una creença, a una base on construir l’edifici de la nostra moralitat. La Tecnologia era una bona oportunitat però, després de veure com s’ha utilitzat per a desenvolupar algunes de les pitjors tragèdies dels últims temps, també hem tingut que posar-la en dubte. Només, per tant, ens queda la Ciència. 

La Ciència ens pot fer viure millor, salvar-nos la vida, curar-nos un càncer, viatjar més ràpid, tenir menys fred, donar-nos un fill o solucionar una falta d’erecció aparentment crònica. La Ciència és on hem decidit, tots, dipositar les nostres esperances. No cal creure en un més enllà, ni idolatrar a cap personatge mític i llunyà. És creure amb l’Home i les seves infinites possibilitats.

La Ciència, per tant, s’ha convertit en la nostra religió. I, com tota religió, té uns ritus, unes eines per a que tothom fidelitzi la seva creença sense preguntar-se massa tota la seva estructura. Les estadístiques, sens dubte, són la millor manera de parlar de Veritat sense fer-ho. 

Hi ha gent que és radicalment fidel. Són aquella gent que et diuen, per qualsevol cosa,  que “està científicament demostrat”. És una frase sacra, una declaració jurada de ser seguidor, sense condicions, del Déu Ciència. La Ciència ens salvarà de tots els mals, de tots els nostres errors i, perquè no, de tots els nostres pecats.

Naturalment, no seré jo qui digui res en contra de la Ciència. És indubtable que ara vivim millor que fa cinquanta anys, i que és gràcies a avenços en el camp de la medicina, la bioquímica i, fins i tot, de les matemàtiques. Però tothom que té contacte directe amb la investigació científica sap que la concepció religiosa de la Ciència no és només un error, sinó una barbaritat. 

La Ciència, per definició, és canviant. I els seus resultats són revisables constantment. Els conceptes com veritat no tenen sentit, si els apliquem al mètode científic. No existeix allò veritable, sinó allò contrastable.

Per a que un resultat científic s’accepti com a tal, calen dues coses: consens amb la comunitat científica i evidència empírica. Per tant, hauríem de trencar mites i veure la Ciència com res més que una eina útil, necessària, per viure més i amb millors condicions. Però, si acceptem que els resultats depenen d’un cert consens, també estarem d’acord que hi ha un gran marge per a l’error. Que la majoria d’un grup científic pensi que X és el resultat correcte d’Y no vol dir que ho sigui. I, si a més, sabem que les hipòtesis acceptades són resultats d’una majoria de casos, també haurem d’acceptar que no es pot estudiar la totalitat dels cassos i, per tant, que també hi ha un marge d’error.

La Ciència, per tant, es basa en l’estadística i no en la veritat. Es basa en l’assaig, en l’encert i en l’error, en els percentatges, en les evidències i, per això mateix, sempre és revisable. Els resultats són reals fins a que es demostri el contrari. El científic és algú honest que sap que tots els anys del seu treball són vàlids fins a que un altre científic aporti una solució més evident. I així fins a l’infinit. L’objectiu és apropar-se a la realitat per a viure millor. 

La Terra avui és quadrada per demà ser rodona. Avui el vi és dolent pel cos i demà és molt positiu per a millorar la mala circulació de la sang. Ahir el peix blau era molt negatiu pel colesterol i avui és el millor aliment possible.

La Ciència ens salva, cada dia, la vida. I, precisament gràcies als errors, avança per a salvar-ne més. Però no ens la construeix. Nosaltres som els que hem de crear el nostre sistema de valors, les nostres prioritats i les nostres normes de conducta. Tenim les eines, les llavors, però no podem deixar tot a un agent extern, a un Déu, que faci el treball per nosaltres. Si no, mai serem independents. Ningú deia que la Llibertat fos còmode.

This entry was posted Martes, Julio 31st, 2007 at 1:20 pm and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.