Albert Lladó

El Festival Grec de Barcelona ha acabat, enguany, amb la representació de Fedra. L’obra, amb text de Juan Mayorga i direcció de José Carlos Plaza, és una versió del mite clàssic. Eurípides, Sèneca i Racine han escrit sobre la història d’amor més intensa mai escrita. L’espai escollit no podia ser millor. El mateix teatre Grec, a dalt de la muntanya de Montjuïc, i amb les millors vistes de la Ciutat Comtal, amb el Tibidabo  com a escenari de fons, acullia aquesta coproducció del Teatro Clásico de Mérida.

Fedra és la dona de l’heroi Teseu, rei d’Atenes i que, abans de casar-se amb Fedra, havia tingut un fill (Hipòlit) amb Amazones. Teseu passa llargues temporades a la guerra i encarrega a Hipòlit que cuidi de la casa. Hipòlit és pur, bon caçador, i no es deixa portar per les passions terrenals. Però el destí és el destí, i la força de l’amor fa que Fedra s’enamori del fill del seu marit. Hipòlit, encara que no ho reconeix, també ha sentit la calor de l’amor per Fedra. Però la seva puresa evita que la temptació li faci deshonrar al seu pare. Fedra, per ràbia o per venjança, quan torna Teseu, li explica que Hipòlit l’ha violada. L’heroi, amb gran còlera, desterra al seu fill i demana la seva mort al cel. Quan el fill torna moribund, Fedra confessa tota la veritat i es suïcida al costat del cos que encara estima. 

Un mite que parla de la Llibertat, el Destí, la Passió i la Moral. Ana Belén s’encarrega d’interpretar a la dona boja d’amor, i el paper d’Hipòlit és pel televisiu Fran Perea. Un argument, com totes les tragèdies, que ha de parlar d’allò universal. Un teatre que ha de crear personatges que funcionin com arquetips. Tothom ens hem de sentir reconeguts. Hem de creure que les desgràcies de la protagonista també ens podrien passar a nosaltres, hem de sentir el seu dolor, i el seu amor. En definitiva, la seva passió.

L’art és molt difícil de definir. Portem tota la Història de la Humanitat intentant fer-ho, però no som capaços. No ens posem d’acord. Però, i en això tots hauríem de coincidir, una obra d’art ha de dir-te alguna cosa, canviar-te per dins, fer-te tremolar. No es tracta tant de si una cosa és bella o no, o de si l’artista, sigui pintor o poeta, té una tècnica més depurada o menys. Es tracta de que el què et diu, t’ho diu a tu. T’està parlant directament, encara que hagin passat mil o dos mil anys. Tant se val. La Tragèdia Grega és actual. I Shakespeare, i Botticelli. L’art és allò que és capaç de ser actual avui, ahir, sempre.

Ana Belén, a Fedra, es passa una hora i mitjà sense parar. Recita de memòria, sense cap error . Fran Perea tampoc tremola. I els altres actors, encara menys. És una perfecció, però, freda, distant. No té res a veure amb el “Pathos” grec. I els que els grecs entenien la passió d’una manera més amplia i complexa que nosaltres. “Pathos” no és només patiment, sofriment. És compassió (“con- pasión”). És posar-te a la pell dels personatges, és convertir-te tu mateix en l’heroi que triomfa o fracassa. És gaudir, patir, enamorar-se, plorar, i experimentar el que sent el cor de l’actor que està davant teu, del pintor, de l’escultor.

L’art ha de ser això. Els grecs van ser els primers en donar-se compte. Jo puc aplaudir l’habilitat d’un actor que és capaç de memoritzar un text, uns gestos, una mirada. És una proesa. Però, en cap moment, estic patint. En cap moment, estic experimentant la força de l’art, allò que el fa especial. 

Tampoc és fàcil dir perquè una cosa té passió i una altra no. No és una qüestió d’esforç, només. No es tracta de posar-hi hores, ni recursos, ni ganes. No es pot teoritzar sobre això. És aconseguir, a través d’un vers o d’una pinzellada, transcendir, convertir un fet o un material en sublim.

Els mites clàssics ho aconsegueixen perquè són capaços d’aconseguir, si els actors es converteixen en els personatges realment, allò necessari per a produir passió. Quan són capaços de fer-te entrar en la història, en la tragèdia, en l’obra, produeixin un èxtasi, una catarsi, que fan que surtis, durant aquest temps, de l’espai i el temps. 

L’ésser humà, quan surt de casa per anar pel món, es vesteix amb pantalons, sabates i jaquetes que fan la funció de prejudicis. Són útils. Serveixen per saber què hem de fer i què no. Sobreviure, ho fem per sobreviure.  Per a veure, es posa unes ulleres on mesura els actes i els sentiments a través dels variables de l’espai i el temps. Fedra està escrit per a trencar totes aquestes cadenes. Per a experimentar, de veritat, el gust, a vegades amarg i a vegades dolç, de la Llibertat. Sense pensar en res més, sense preguntar-se perquè el veritable Amor crema tant.

This entry was posted Martes, Septiembre 4th, 2007 at 12:45 pm and is filed under Revista 3 Viles | Sucre i Sal. You can leave a response, or trackback from your own site.