Albert Lladó

La vida té molts perills. Velocitat, drogues, malalties, odis, violència, guerres, excessos,… Però un dels perills més arrelats a la nostra realitat diària, i amb més potencial per  a fer-nos mal sense que ens adonem, és la normalitat. Allò que nosaltres considerem normal, natural, necessari, fins i tot.

La normalitat té molts riscos. En una vida sense reflexió, i la nostra vida és sense reflexió la major part del temps, acceptem moltes coses, moltes aptituds, molts valors, sense posar-los, abans, en dubte. I és que dubtar de les coses no ha de portar, sempre, a un etern estat d’inestabilitat. La normalitat potser és còmode, però no és condició sine qua non per a viure millor. 

El poder ho sap. Utilitza la normalitat per a, poc a poc, introduir en les nostres conductes comportaments i actituds que, altrament, no acceptaríem. Valors que, al convertir-se en normals, els acceptem com a bons. De fet, una de les fal·làcies més habituals en una conversa, en una discussió, és justificar una acció perquè és normal.

-“Tu ho veus això normal?” és una pregunta retòrica útil per a recriminar un mal comportament. 

- “Això és del tot normal” és una afirmació, rotunda, que serveix per a justificar, pràcticament, qualsevol cosa.

- “Aquests, de normals, no tenen ni un pèl” és una frase que escoltem massa sovint, i que discriminen a aquells que no accepten ser part de la massa en la què ens hem convertit. 

I dir que una cosa és normal és molt semblant a dir que una cosa està bé només pel fet de ser-ho. El maltractament sistemàtic als braus és tradició. Es normal, i per tant ho hem de respectar com un acte bell, magnífic, gairabé diví.

Això és el que em va passar quan l’altre dia un amic em preguntava pel lloguer que pago del meu mini apartament de 35 metres quadrats.  

- 500 euros, sense comptar les despeses de llum, aigua i gas. –  li vaig dir.

- Està molt bé. És el que es paga, ara. És normal.

També està molt bé, és normal, els nostres sous de llicenciats, de menys de mil euros, i que un estat mati sistemàticament a la societat civil a Iraq, i que la pobresa d’Àfrica cada dia creixi més, o que la impunitat dels que van ser dictadors encara sigui normal. Normal, sempre ha passat així. 

Relacionar, sense preguntar-se per què, els conceptes de normalitat i qualitat ètica és un perill que afecta a la nostra llibertat, col·lectiva i individual, al benestar de la nostra societat i als drets més fonamentals de les persones.

Michel Foucault, el filòsof francès, ja es preguntava com el poder articulava la normalitat com a eina de repressió. Ell, homosexual i esquizofrènic, va patir en persona les conseqüències d’una societat de la vigilància extrema que condemnava tot allò que no fos l’hàbit establert. Com a metàfora d’aquesta societat, Foucault no va parar mai d’estudiar la bogeria i la presó. Correm perill, ens diria. Estem donant masses passos enrere respecte els drets adquirits. 

Sense voler potenciar un discurs apocalíptic, que no serveixen per a res, hauríem de començar a posar en dubte la nostra manera de viure. No cal dir que tot està perdut, ni que vivim pitjor que abans, perquè seria mentida. No cal fer demagògia, ni fer-se el “progre” a aquestes alçades. Però ara sí que sembla necessari, si volem seguir sent essers humans autònoms, preguntar-se per la nostra emancipació com a ciutadans. Una emancipació que no depèn d’allò que és normal o anormal. Depèn, només, del nostre criteri.

This entry was posted Domingo, Septiembre 30th, 2007 at 11:38 pm and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.