Especulació

Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, l’especulació és la operació efectuada en previsió d’una modificació en l’estructura de preus, per tal d’obtenir uns guanys extraordinaris. I, els mitjans de comunicació, les converses diàries i els polítics associen aquesta acció, la d’especular, amb la construcció. I, en realitat, tenen tota la raó. El Maresme ha sigut, i és, terreny fèrtil pels grans especuladors urbanístics que han vist en els metres quadrats, de davant de les nostres platges, grans oasis per a fer diners. Però, ells, són els únics especuladors?

La nostra vida transcorre com si estiguéssim en un mercat. Tot sembla tenir un preu que ha estat fixat per les forces de l’oferta i la demanda. Que les patates siguin relativament barates no té res a veure amb les seves qualitats nutritives, amb el fet de si són fàcils de cuinar o no, o si són part fonamental d’una dieta equilibrada. Que el caviar sigui car no és qüestió de si és més bo, més salat, o més apropiat per a la salut. És regulació del mercat, del què hi ha, del què és fàcil d’aconseguir, del què està de moda i, fins i tot, d’allò que ens han dit que si el consumin serem millors ciutadans del món modern.

Per això, la especulació no només és protagonista de la vida immobiliària. Potser és la que més es veu, la més espectacular. Sens dubte, no poder accedir a un habitatge digne o veure com la sorra del mar de la teva infantesa s’ha convertit en pisos per a gent que no necessita casa, ni apartament, ni, pràcticament, infantesa, doncs molesta. I molt. Però el fet d’especular és un acte que tot mercat assumeix. Sense la regulació d’uns preus mínims, d’una competència honesta, d’un treball que vagi més associat a l’activitat humana, i mà d’obra disfressada, doncs tot és possible.

I, així, és possible que les ajudes humanitàries siguin un bon recurs per a la especulació. Que la lluita per a un medi ambient més sostenible sigui l’escenari de poderoses campanyes de marketing, que la Cultura estigui només oberta a qui millor es ven o que les serps visquin de les subvencions públiques per a fer projectes socials que, sobretot, consisteixen en la millora del seu sou. No es tracta, ara, de posar-nos pessimistes. Només cal obrir els ulls i mirar com hem organitzat el nostre entorn per a liquidar una vida en comú i, a la vegada, sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.

Aquest mes s’ha emportat el Nobel de la Pau Al Gore, per la seva defensa en contra del Canvi Climàtic. El mes passat, una de les onegés més importants de l’Estat reconeixia desviar fons de les donacions que rebia i, si repassem alguns models de negoci, basats en l’amiguisme institucional, tot ens fa pensar que no som prou sincers amb nosaltres mateixos.

Ser ecologista, ser gestor cultural, ser associat de tres Organitzacions No Governamentals o manifestar-se en contra de qualsevol guerra no pot ser un acte més del nostre esnobisme. No pot ser una moda, ni un posicionament estètic. En això ens hem convertit i amb això ho relativitzem tot. Perquè la Cultura no és comprar un quadre de vint milions de les antigues pessetes per a la sala de plens de cap ajuntament, ni la solidaritat pot ser enviar cinc euros al mes a una comunitat que el teu país li segueix cobrant interessos pels injustos crèdits del passat ni la Ciència no es pot deixar de banda dient que el món s’acaba per un canvi climàtic que destruirà tot en poc anys i que, a més, ho farà per culpa teva.

La solució no és fàcil, però tampoc complicada. Rebentem els tòpics, la moralitat encoberta en cada gest presumptament solidari, redefinim què és la Cultura, què és la filosofia i, sobretot, a què volem jugar. Tenim el deure de no insultar-nos a nosaltres mateixos. Tenim el deure de no ser hipòcrites i, a sobre, mirar-nos el melic. O acceptem que això és un mercat sense llei, i Darwin està per tot arreu, o, com a mínim, no intentem fem passar un gat enorme, negre, fastigós, pudent, per una llebre indefensa i innocent.

Leave a Reply

Albert LladóLicenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.