Participació ciutadana
Estem en un temps estrany. Tot va molt ràpid i sembla que la tecnologia ens facilita la vida, en la fa més còmode, però a la vegada ens fa esclaus d’ella mateixa. Quan has après un programa informàtic, ja està passat de moda. Quan has acabat de pagar una màquina, ja no és compatible. Estem, per tant, de ple en l’època postmodernista on el relativisme i la sensació d’inseguretat constant marca el dia a dia.
I en una societat així, on cal replantejar-se els valors passats, sembla que hi ha un perill que a tots ens espanta: l’individualisme. Ara, estarem d’acord, les associacions de veïns, les entitats esportives o els centres recreatius no tenen la mateixa força, i influència social, que els primers anys de la transició. La il·lusió de construir un projecte en comú, una manera més digne de viure en societat, en comunitat, sembla que s’ha transformat en un aïllament constant. Poca gent vol formar part de sindicats o liderar grups socials sense esperar una promoció pròpia. Podríem ser molt pessimistes.
Però el catastrofisme sempre és una lent molt dolenta per interpretar la realitat. Sembla cert que hi ha un evident descontentament de la gent, que és difícil implicar a un grup de persones per lluitar pels drets socials. El capitalisme més sagnant, que avui vivim, ha aconseguit que la llibertat sigui un concepte només aplicable al mercat i ja no als drets col·lectius. Però no podem confondre el canvi de paradigma, les diverses maneres d’agrupar-se, amb una conclusió massa negativa. Ni abans tot era tan maco, ni tothom era tan solidari, ni ara està tot perdut.
La xarxa és una oportunitat, en aquest sentit. Quan semblava impossible que ningú funcionés sense ser esclau d’una multinacional com Microsoft, voluntàriament, gent de tot el món s’ha unit per crear, sense ànim de lucre, plataformes per aprendre a utilitzar eines de lliure accés, de programari lliure que, entre una comunitat d’internautes constantment s’està millorant i actualitzant. Un altre exemple, sens dubte, és el de wikipedia. Una enciclopèdia que es crea entre tots i que milions d’usuaris hi treballen de forma solidària. Ara, després de rebre moltíssimes crítiques pel poc rigor que això podria suposar, s’està demostrant que, si tothom creu en el projecte, l’ús fraudulent de l’enciclopèdia no es permès. Qui vol mentir o manipular la informació, és expulsat. Per tant, hi ha una il·lusió immensa per aquest projecte en comú.
El que sembla haver canviat no són les ganes de participar en una transformació social a través del grup. El que ha passat és que la il·lusió per a fer-ho és diferent. Abans, es creia que el món es transformava canviant els barris, les escoles petites, les escales de veïns, els equips de futbol base. Era una cosmovisió localista de la vida. Canviant l’entorn més immediat canviaves el món. Avui, la visió, l’esperança, és cosmopolita. La gent creu en grans projectes en comú, sempre que siguin d’acció global, mundial, de resultats gegantescos. I algú podrà dir que això demostra la deshumanització que estem patint, al preferir crear un lligam diari amb gent que no coneixes, que fer-ho amb la gent amb la que et trobes al comprar el pa. No estic d’acord.
Humanitzar i deshumanitzar són verbs estranys. L’home i la dona són homes i dones, sobretot, quan es comuniquen. Potser és més fred fer-ho a través d’una pantalla que fer-ho en persona? Potser sí… però el que cal entendre és que una acció no exclou a una altra. Tothom coneix a algú que ha trobat l’amor de la seva vida a la xarxa i que, després, han compartit el dia a dia. I és que Internet no és una eina més, no és una proposta, sinó una realitat. En tot cas, és una eina d’eines. Que la gent prefereixi canviar el món abans que canviar el barri, en definitiva, no és tant estrany. Hi ha hagut un cert desgast. El que semblava, al sortir de la dictadura, fàcil de modificar, no ho ha sigut tant. I és que la burocràcia pot frenar a qualsevol amb empenta i, encara que és mentida, la xarxa sembla que no.
Per tant, caldrà estar atents als nous moviments socials sortits d’Internet. No serà estrambòtic, i de fet ja no ho és ara, veure aconseguir drets fonamentals a través d’iniciatives d’internautes. Si la il·lusió per fer un món millor es produeix en un xat, en una videoconferència, en un fòrum o en una conversa, no és tan determinant com el fet de tenir aquesta il·lusió. Els temps canvien, i les formes de relacionar-se també, però sempre que hi hagi voluntat de ser ciutadans del món, sense convertir-nos en éssers idèntics i ridículament obedients, sempre hi haurà esperança. I és que del Maig del 68 al Maig del 2008 només hauran passat 40 anys. Suficients per aprendre a mobilitzar-nos diferent, no masses per a oblidar-nos que som persones amb uns drets i uns deures. La participació ciutadana és, ahir i avui, necessària.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
