El vigilant
Un periodista és la metàfora del món en el que viu. Si observes com és el dia a dia del professional, com treballa, com utilitza les eines, entens una mica millor el context històric al que et refereixes.
El periodisme no era el mateix durant
No podem jugar a ser futuròlegs. No sabem què passarà d’aquí 10 anys, o 5, o 2. Tot va molt ràpid i l’accés a la xarxa ha transformat tot el procés de creació d’una notícia. Avui, per a nosaltres, ens és impossible pensar en un món on no podem consultar, al moment, dades que, fa menys de 20 anys, havíem d’aconseguir en biblioteques especialitzades. La informació és oberta, ràpida, multicanal, accessible. I, sobretot, pràcticament gratuïta. Si no tenim en compte l’escletxa digital, de països de l’Àfrica més pobre o de l’Àsia menys desenvolupada econòmicament, qui vulgui pot entrar a Internet i navegar amb certa facilitat.
Infomació que, com en el cas de la enciclopèdia lliure Viquipèdia, es va creant amb aportacions de tothom. Una construcció de la realitat, i per tant del passat, que ja no ens ve donada només pels llibres d’Història, que prèviament havien passat per la inevitable censura de l’editor i de les exigències del mercat, sinó pels punts de vista, pels arguments i per la cosmovisió de l’usuari anònim que vol compartir aquests fets, continguts i documents. Una informació, a més, que es transmet de manera instantània, via correu electrònic, web, vídeo o qualsevol format multimèdia a la que, des de qualsevol lloc del món, es pot accedir.
Però la pregunta és evident. Ja fa anys, des de la revolució que ha suposat la xarxa, que ens interroguem sobre el mateix. No hi ha risc que, amb tanta informació, estiguem davant d’una societat de la sobreinformació? No és possible que, amb molta facilitat, tothom que ho vulgui pugui inventar informació, manipular-la, i transmetre-la com si d’un fet inqüestionable es tractés, amb tota impunitat?
La resposta és que sí. Les eines hi són, per millorar el món i, a la vegada, si es vol, per destruir-lo. Podem discutir sobre la veritat de cadascú, però sempre des de dades i fets demostrats, evidents, amb proves. No es pot defensar cap veritat des de l’invent, l’engany, la suposició o el rumor. I és aquí on el periodista del segle XXI té molta feina per fer.
Amb les noves tecnologies, fàcils d’utilitzar i econòmiques, ha aparegut el periodisme ciutadà. I és que tothom pot crear notícies, editar-les i fer-ne difusió. I és molt positiu que això passi. Obre espais, fronts de debat, motors de reflexió que, d’una altra banda, no podrien sortir a la llum perquè els grans mitjans no li donen la importància que es mereixen. Ara bé, confondre això amb que la figura del periodista desapareixerà en breu és equivocar-se de molt. El periodisme té més vigència avui que mai. No tant com a creador de notícies, no tant com el que surt al carrer i les fotografia, sinó com aquell professional capaç d’escoltar, filtrar la informació i triar allò que és important d’allò que no ho és. El seu objectiu principal és, doncs, el de vigilant.
No podem entendre aquest nou rol del periodista com un menyspreu. Al contrari. El redactor, el informador, haurà de tenir encara més formació en tots els camps per saber què és manipulació i què pot ser matèria prima. Es tracta, encara que es faci des de una taula i amb un ordinador connectat a Internet, d’obrir els ulls. Ara, més que mai, cal escoltar al ciutadà, fer-lo protagonista, i vigilar que, entre informació i informació, no ens estiguin venent la moto. Cal mirar-ho tot. Cal contrastar-ho tot. El repte és gran, però necessari.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
