Albert Lladó

Avui, als noranta anys, ha mort Palau i Fabre.

Recordo perfectament la conversa amb Palau i Fabre. Era un matí d’abril, amb molt de sol, a l’últim pis de la Fundació que porta el seu nom a Caldes d’Estrac. Vaig anar amb la meva companya, i el director de Diari Mataró. Aquell dia, després d’haver-me preparat l’entrevista, i haver llegit la seva obra, vaig saber que volia dedicar-me a això. Un home educat, amb greus problemes d’oïda, que anava repassant davant nostre la història de l’art, i la literatura, dels últims 70 anys. Amic de Picasso i Camus, havia conegut a Lorca. I jo, allà, assegut amb ell, conversant sobre tot això…

La seva obra em va agradar per aquest gust a experiment, a joc, a llibertat creativa. Trobarem a faltar a un alquimista de les paraules, dels versos, de les avantguardes, a aquest bohemi de barba blanca, boina elegant i mirada intensa. Noranta anys, entre dos segles de guerres i amors, donen per a molt. Don Juan, teatre-espasme, home infant, i home vell, que sempre cerca la inspiració per trencar el gènere. Contes filosòfics, teatre fora del teatre, i una infinita passió per la pintura que el seu pare li va deixar com a herència.

Descansi en pau, poeta. I gràcies.

This entry was posted Sábado, Febrero 23rd, 2008 at 9:19 pm and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.