La imatge i la paraula
El terme Logos, del grec, es tradueix com “paraula”, “pensament”, concepte”, “raó” o, fins i tot, “intel·ligència”. Per tant, la mateixa expressió utilitzada per referir-nos a la “paraula” s’utilitza per representar allò que es “pensa”. I aquesta convergència, aquesta sinonímia, ens ha de fer reflexionar. Perquè, la paraula, la lletra, és només una eina per comunicar-se o és el punt de partida del nostre enraonament?
No és un tema sense importància. Menys, avui. Quan sembla evident que vivim en una època on la imatge és la indiscutible protagonista – sobretot, per la influència del cinema, la televisió i, avui, d’Internet - associar paraula i pensament sembla estrany. I és que les imatges no ens poden fer reflexionar? I és que no són una manera d’interpretar el món? Una imatge val més que mil paraules? Per què?
La paraula no és més que “allò que es dit”. Les imatges, seqüències dinàmiques o flaixos estàtics, són representacions d’allò que veiem, d’allò que tenim davant o d’allò que imaginem visualment. Però, no són pensament?
Les imatges són pensament en el moment que les acceptem com unitats, com eines, d’un llenguatge propi. Poden explicar-nos una història, reflectir un sentiment o convidar a preguntar-nos quelcom. I ho fan amb arguments cronològics o amb propostes suposadament anàrquiques. Però ens parlen, ens interpel·len, ens diuen alguna cosa que nosaltres entenem, que filtrem i que provoca alguna reacció en el nostre cervell. Ja sigui una sensació d’aprovació, rebuig o , per què no, de tendresa, la imatge ens parla directament.
És difícil definir què és pensament. Si ho cerquem al diccionari, veurem que ens diuen que és la facultat que té l’ésser humà de jutjar, d’abstreure, de fer inferències. Per tant, pensar és viure tal com deia Descartes amb el seu “penso, doncs existeixo”. Veure, copsar les imatges, és senyal inequívoca d’estar viu i d’interpretar la realitat. Per tant, de pensar. Però, llavors, tots els animals pensen?
És complicada la resposta. Com a mínim, podem dir que els animals tenen cervell i que saben actuar a través del causa-efecte. Un gos sap perfectament que si s’apropa al foc es cremarà, i que si no es protegeix de la pluja es mullarà. És això pensar o simplement és experiència pura i dura?
Les preguntes a les que us convido en aquest article són precisament aquestes. El debat està aquí, en aquest punt exacte. Si nosaltres som capaços d’adonar-nos que les imatges són pensament, perquè són un llenguatge propi, i perquè ens fan interpretar la realitat, jutjar-la, i els animals no són capaços d’aquesta abstracció encara que perceben les imatge tal i com nosaltres ho fem, on està la diferència del nostre pensament? Pensem igual que una iguana?
Segurament, molts de vostès tenen algun conegut que sí, que pensa igual que una iguana. Però aquest no és el tema. Estarem més o menys d’acord en què l’ésser humà té una capacitat de pensament diferent al de la resta d’animals que habiten aquest estrany planeta. I aquesta diferència, si encara no s’havien adonat, està precisament en les paraules. És clar que les imatges són pensament, però únicament ho són perquè les projectem i les rebem com a paraules. Les imatges per un gat són imatges, i no són pensament perquè no les poden racionalitzar a través de la paraula.
És per aquest motiu pel que la majoria d’animals no es reconeixen en un mirall. És una imatge clara, evident, que no saben interpretar. I és que quan jo somio, per exemple, a vegades ho faig a través d’imatges desordenades, confuses, contradictòries. Només les puc entendre quan les ordeno a través de paraules. A cada imatge, li dono una paraula. I a cada seqüència, una frase que m’explica què és aquell seguit d’incongruències visuals. No és que el meu gat sigui ximple, sinó que no interpreta a través de la paraula el món el que viu.
L’exemple més clar és el cinema. Fins i tot, en el cinema mut. No hi ha una sola pel·lícula que abans no hagi tingut un guió escrit. I, si existeix alguna feta experimentalment, abans s’ha acordat, sigui sobre paper o oralment, que no s’escriuria res. O sigui, per no utilitzar paraules hem de recórrer, paradoxalment, a les paraules. Per això, cal que recuperem la confiança en les paraules, i que tornem a tenir-li el respecte que es mereixen. Nosaltres, sigui al cinema o a la xarxa, som paraules. Sense paraules, només amb imatges sense interpretació, som iguanes.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
