Amb nosaltres o contra nosaltres
Per fi, han acabat les eleccions. Ja no haurem d’aguantar més publicitat enganyosa, més xecs regals, més intent de crispació amb somriures congelats, més retrets i menys ètica. No haurem de ser testimonis, ens agradi o no, d’aquesta perversió d’estar obligats a posicionar-se en un color o en un altre, com si d’un partit de futbol estiguéssim parlant.
I no era un partit de futbol. Ens estàvem jugant, i no de manera lúdica, sinó amb sang sobre la taula, els nostres propers 4 anys. Perquè la democràcia, avui, és això. Una campanya electoral, o publicitària, que decideix una legislatura. Ens maregen, ens increpen, ens magregen, i després s’obliden de nosaltres. Ni referèndums, ni ens demanen l’opinió per temes importants, ni els interessa gens la participació. Només volen, això, que diguem alt i clar quina és la samarreta, si vermella o blava, que preferim. I, un altre cop, no es tracta de samarretes.
La representació
Nosaltres, els ciutadans, deixem en mans dels polítics la governació de les nostres administracions. No podria ser d’una altra manera. No podem anar tots, diàriament, al Congrés i al Senat. I, tots, som molt diferents, amb visions de com ha de ser la societat molt distintes, i amb una interpretació de la realitat que, a vegades, es converteix en contradictòria. Som, per tant, plurals per definició. Jo mai he vist, quan agafo el metro o el tren, que la gent vagui vestida només amb una samarreta blava o vermella. Veig abrics negres, pantalons liles, jerseis grocs, sabates marrons.
És pervers aquest joc en el que tots hem caigut. Hem de reflexionar-hi. Ni Espanya és Estats Units, ni només existeixen dos partits. I ningú, amb una mica de seny, criticarà que, si un dels dos partits representa la teva manera d’entendre el món, el votis. El que molts, que han lluitat per una democràcia representativa, no poden entendre és això del vot útil. Què és la utilitat?
La utilitat
La utilitat és el profit que hom pot treure d’una cosa. Allò útil és, per tant, el que satisfà unes necessitats, reals o artificials, que cadascú de nosaltres tenim. Si votem a algú que no ens representa, que no diu en veu alta el que nosaltres, més o menys, pensem, què representa realment? Per a què serveix? Si el partit al que hem votat no pensa com nosaltres, si no cobreix les nostres necessitats, per què el votem? No és per la utilitat. No s’ho creu ningú, això. Útil seria tenir a un robot molt semblant a mi mateix al Congrés, que votés tot el que jo votaria, que proposaria lleis que jo proposaria, que impediria injustícies que jo considero injustes. Perquè els robots són útils.
Però les persones no som robots, i tenim coses en comú. És cert. Compartim inquietuds, perspectives, maneres de mirar. Encara que no som idèntics, podem formar grups que, amb el nostre permís, parlin per nosaltres. Aquest és l’esperit democràtic, formar una paleta de colors, de cosmovisions, que representin, en una cambra legislativa que sigui capaç d’arribar a acords per executar.
El matís
És difícil pensar com una cambra de dos colors pot pintar un quadre ric, amb diverses tonalitats i que sembli real. Serà una obra pobre, amb pinzellades massa previsibles, unes contra les altres, on no hi tindran cabuda els horitzons, ni les llunyanies, on les pintures es fonen.
Si ja és tràgic, en cert sentit, que l’essència representativa de la democràcia no es respecti, i que el nostre futur estigui marcat per la política dels contraris, on no hi ha espai pel matís ni la creatitivitat, és més trist pensar en com hem arribat fins aquí. I és que l’ésser humà és un animal que respon a poques coses. La gana, l’instint de supervivència i, com a eina, la por.
La por
Utilitzar la pot vers l’altre sí que és útil. Com hem vist, funciona. Serveix quan vols fer un discurs xenòfob, difonent la por a l’estranger, però també serveix quan vols que algú et voti més per la por a l’altre partit que per les teves excel·lències o capacitats per representar a la majoria. Un recurs fàcil, poc ètic, que només es pot fer quan no hi ha un bon sac de propostes, atractives i possibles, a l’esquena.
Sense voler ser apocalíptics, hem de reconèixer que tots, haguem votat a qui haguem votat, hem sortit perdent. Hem caigut en el parany. La por entra en la nostra pell, puja al cervell, i es menja la nostra consciència. Si en comptes de la nostra voluntat, la que reflexiona i actua per nosaltres, és la nostra por, estarem d’acord que alguna cosa falla. I el pitjor és que han vist, els polítics, que això funciona. Això sí que és útil, el vot per por. Ara, sigui per aprovar una llei que no ens acaba de convèncer o per anar a una guerra il·legal, utilitzaran la por. Ens diran que només hi ha dues possibilitats, i que l’altre és pitjor. Ens asseguraran que pitjor era abans- i segur que ho era - quan governaven els altres. I ens faran el xantatge habitual: Tu, amb qui estàs, amb nosaltres o contra nosaltres?
La idea
I, si les coses empitjoren i deixem que aquest sigui el missatge habitual, poc trigaran en dir-nos traïdors, si ens descuidem. I, possiblement, tindran raó. Ens hem traït a nosaltres mateixos en el moment que hem acceptat aquesta subhasta de regals, xantatges, i amenaces. Llavors, en el moment que pensem que el bipartidisme és la única possibilitat, és quan la idea deixarà, de veritat, de ser útil. I quan les idees deixen de ser útils, tenim un problema.
(Sucre i Sal és una secció d’opinió de la revista 3 Viles)
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
