Manual de clixés
Som una democràcia molt jove. Potser, massa jove. Sembla que faci segles que, en aquest país, manaven els militars. I, de Franco, només fa poc més de trenta anys. És indiscutible, naturalment, que hem millorat molt en tots els camps. L’educació, avui, és de més qualitat. I la sanitat, i la llibertat d’expressió, i la justícia social.
Però som una democràcia jove. Encara que hem crescut molt, ens hem posat a primera línia de la Unió Europea, i avui som un Estat modern i competitiu, alguna cosa ha de quedar. Ja no parlo de la polèmica de la Memòria Històrica, i de com la transició va ser un acte de generositat, potser sí, però a canvi d’esborrar tots els crims que havíem deixat a les cunetes. Calia cedir, estic d’acord.
Em refereixo, aquí, a altres seqüeles que han deixat tants anys de dictadura, tanta repressió i tanta infàmia religiosa. I és que, els que som més joves, podem llegir la Història i horroritzar-nos amb el patiment dels nostres pares i avis. Però no som capaços d’entendre els processos mentals. La por és el mecanisme més potent per perforar un cervell, introduir-se i quedar-se allà per sempre.
I la Història és una balança. Funciona com la teoria dels contraris, que funciona per oposició. Amb la mort del generalíssim, aquest país va voler girar la balança a l’altre cantó, ràpidament, per tractar de guarir tanta sang i tanta resignació. I, sense una cultura democràtica clara, perquè l’experiència es remuntava a una generació sencera, es va construir el que, avui, és la nostra realitat social. Insisteixo, el progrés és indiscutible.
Tot i això, no ens hauria de fer por mirar alguns clixés i tics que han quedat d’aquell sobreesforç per remuntar la balança cap a una societat civilitzada. Tots volíem ser progressistes, i acabar amb les imposicions d’una ultradreta catòlica que no havia deixat veure més enllà de les fronteres. S’havia de canviar tot el que s’havia fet durant el règim. L’estructura, però també els valors.
Aquesta voluntat de canvi, ha fet que moltes minories hagin vist reconegudes les seves reivindicacions històriques. És una bona notícia, sens dubte, que els matrimonis homosexuals siguin possibles avui, per exemple. O moltes altres injustícies, estúpides, que encara hauran de solucionar-se, com el dret a morir dignament.
Però tots ens equivoquem. I en aquest camí que hem fet com a societat que creix, que madura, hem comès errades d’adolescent. Una d’elles és aquesta tendència a etiquetar tot com a “bo” i “dolent”, com a “reaccionari” o “progressista”. I, com tots sabem, la realitat és més complexa.
Cal estar atents, per tant, a aquests mecanismes mentals que associen tot allò “progre” a positiu, sense reflexionar-hi gaire. I cal estar més atents, encara, si el que considerem “progre” només ho considerem així per contraposició a mons més foscos. Perquè el progressisme veritable és aquell que aposta, radicalment, per una societat més oberta, amb menys prejudicis i amb més capacitat de reflexió. Tot el contrari, per tant, del que molts estan fent.
Serè clar. Comença a ser l’hora de dir en alt que, per exemple, qui creia que potenciar l’exercici de la memòria a l’escola era una mesura reaccionaria, s’equivocava de lluny. La memòria és una part fonamental de la intel·ligència. I dir el contrari, és tenir prejudicis.
També s’equivoca qui confon la nostra obligació de respectar el Medi Ambient, com éssers humans, amb l’afició que tenen molts en criminalitzar el ciutadà de peu. Els missatges apocalíptics només serveixen per donar un Nobel a un dels responsables d’aquest desastre. El rigor científic i, per tant les solucions, van per altra banda. Caldria investigar quant facturen les empreses que diuen que es dediquen al reciclatge. I com reciclen.
I també cal, per últim, preguntar als grups feministes a què es dediquen, últimament. Mentre hi ha drets fonamentals que encara s’han d’aconseguir, hi ha gent que s’ha obsessionat en fer veure que l’obligació moral de demanar els mateixos drets – que tots tenim- és el mateix que renunciar a les diferències. Alguns, fins i tot, creuen que admirar la bellesa és un acte sexista. Com si el fet de sentir-se atret per un cos femení fos un insult a la intel·ligència d’aquella dona. Quan l’admiració de la bellesa, ara i sempre, ha sigut un dels plaers més importants de la vida. Però, és clar, per saber gaudir-ne amb tota la seva plenitud, potser cal tenir un cervell que molts que funcionen per un manual de prejudicis i clixés, no tenen.
Periodista cultural de LaVanguardia.com. Editor de Revista de Letras y Diari Maresme. Mi último libro es 'La realidad es otra'
