Archives for mayo 2008
Prohibit prohibir
Siguem realistes, demanem allò impossible. Ja han passat 40 anys del Maig del 68, una revolta que va sacsejar l’ordre preestablert, les antigues maneres de pensar i, fins i tot, les posicions de l’esquerra del moment. Estudiants i obrers, de la mà, van sortir al carrer per reivindicar que la utopia era possible. Però, ara que Sarkozy diu cal esborrar els valors que es defensaven en aquell París, cal repassar què va ser, en realitat, aquella revolució efímera.
Antecedents
Molts són els antecedents i les influències que podrien haver causat el Maig del 68. La Guerra de Vietnam, les guerrilles llatinoamericanes, la mort un any abans de Ché Guevara a Bolívia, la Primavera de Praga – un període d’obertura polític ocorregut a Txecoslovàquia del 5 de gener al 20 d’agost, i que va acabar amb la invasió de la URSS – o, simplement, la falta d’adaptació al ferotge capitalisme que s’estava imposant a tota Europa.
Reacció a l’avorriment
Com dèiem, el món estava en plena convulsió, però França era un país modern, industrialitzat, amb un creixement sostingut. La societat burgesa vivia amb una certa comoditat i enviava els seus joves a la universitat. Uns joves que semblaven que no tenien consciència política. Per això, el veterà periodista Pierre Viensson-Ponté escriu un article el 14 de febrer, al diari Le Monde, on parla de l’avorriment de la nova societat francesa i de la passivitat davant d’un món que pateix. És una invitació a l’acció social. Una provocació que funciona en uns estudiants que veuen el seu entorn com a caduc. Calia canviar el món que els havia tocat viure.
De Nanterre a París
22 de març. A Nanterre, una població als afores de París, una quarantena d’estudiants ocupen durant un dia el rectorat. Protesten per la separació, a la universitat, entre nois i noies. Com a càstig, tanquen el centre l’1 de maig. Ha saltat l’espurna que encén una bomba de rellotgeria.
París es suma a les protestes. Es fan les primeres assemblees i la policia creu que amb repressió pot aturar-ho. És pitjor. Els excessos d’autoritat, i la manca de diàleg, fan que els estudiants cada vegada s’organitzin millor. El sindicats, i el Partit Comunista Francès, no volen implicar-se massa. Després, quan les vagues les fan els treballadors, volen recuperar el protagonisme. Però els líders de la revolta ja són uns altres, escollits espontàniament.
Un país en lluita
En pocs dies, els obrers i els intel•lectuals fan seva la revolució. La societat no pot entendre com se li ha anat de les mans al govern i com ha reaccionat de manera tan violenta. La matinada de l’11 de maig es coneix com la “Nit de les Barricades”, en què la policia ha de lluitar amb més de 60, distribuïdes al centre de París i construïdes amb els badoquins dels carrers. L’agressivitat, de les dues parts, és extrema.
El 15 de maig, els estudiants entren al Teatre Odèon. El dia següent, els treballadors de Renault ocupen la fàbrica i segresten el director. Hi ha vaga a la majoria d’empreses i més de 10 milions de treballadors, dos tercis del total, deixen de treballar per participar a les batalles campals, amb barricades i cotxes tombats, al Barri Llatí. El 23 de maig, un estudiant perd la vida. Milers de ferits, entre policia i manifestants, són la conseqüència directa d’un mes on el país ha estat aturat.
Una revolució efímera
Ningú sabia com acabaria la revolta. El 25 de maig, el primer ministre Pompidu negocia amb els sindicats un augment del 35% del sou mínim, i un 10% de la resta. El president De Gaulle, que ha sortit del país, torna i convoca eleccions anticipades. El 23 de juny, quan el seu partit guanya amb el 60% del vots, la revolució ha acabat.
Molts han volgut veure, en aquest caràcter efímer, un sinònim de fracàs absolut. Però la veritat és que les principals reivindicacions del Maig del 68, com la igualtat per les dones, la importància dels estudiants com a col•lectiu, la fi de la precarietat laboral, posar fre a l’autoritarisme de l’estat o el respecte per les minories, encara són vigents. I, segurament, ho són per aquesta sensació que les injustícies es poden canviar. I potser és veritat, com diu l’actual president de la República Francesa, que els fets van ajudar a potenciar un relativisme ingenu. Però, avui, quan la ingenuïtat és vista com un insult, caldria preguntar-nos quin és cantó de la balança que val més la pena.
Gràcies a tots els participants
Junio
Sísifo es periodista, arquitecto, ingeniero de caminos y químico. Sísifo critica el poder opresor, que le obliga a arrastrar la roca, y que le ha castigado eternamente, pero le obedece sin tregua.
Pero ha llegado el verano. Y mira, de frente, la roca. Saca un mechero y la quema. Se hace un porro, se va a una terracita de la Barceloneta, pide una cerveza y unas bravas. En la tienda del centro, se ha comprado unas bermudas, unas sandalias de río, y una camiseta blanca.
Basta. La eternidad nunca es para siempre. Y la dignidad, a veces, reclama levantar la voz, golpear la mesa y pedir un poco de respeto. No vamos a perder el tiempo en gestiones inútiles, en llamadas repetitivas y en reuniones de mucho café y pocos argumentos. Disfrutemos del verano, del foro y de los versos.
Una escola de muntanya
El passat dijous, el CEIP Carles Salicrú de Calella, va rebre una visita inesperada. Una serp verda de gairebé dos metres de llarg va atemorir als alumnes i professors de l’escola.
Encara que la serp, una espècie molt abundant a la zona del Montnegre-Corredor anomenada colobra bastarda (Malpolon monspessulanus), no injecta verí normalment a les persones – tot i que els seus dents estan preparats per fer-ho – la situació va alertar als responsables del col•legi. I és ja fa anys que molts pares es queixen de la ubicació de l’escola i en reclamen una de nova.
El CEIP Carles Salicrú està situat a la part alta de la Riera de Capaspre de Calella, en un entorn muntanyós i allunyat del centre urbà. Segons alguns testimonis, l’estat de l’edifici és molt precari, amb insuficiències que no es poden admetre en ple segle XXI. I potser no cal esperar a que passi una desgràcia per plantejar-se invertir en Educació.