Jocs perillosos
El nen que el passat dimarts, 13 de maig, va haver de ser hospitalitzat en estat greu, després de patir un accident a una escola de Montgat, ha recobrat la consciència. Un joc perillós va ser la causa del seu ingrés a la UCI de la Vall d’Hebron de Barcelona.
Segons alguns professors i pares, l’escolar, de 9 anys, jugava amb altres companys als lavabos de l’escola a un joc anomenat “la tovallola“. Aquesta pràctica estranya i perillosa consisteix en autoasfixiar-se amb aquesta peça de roba, aguantant la respiració el màxim de temps possible.
Un joc perillós que, sens dubte, podria haver acabat amb tragèdia. Ara caldrà veure els resultats de les investigacions però, sobretot, el fet ens fa reflexionar sobre si sabem realment a què juguen els nostres fills. Encara que no sempre és possible, i que no podem viure en una societat de l’eterna vigilància, els adults som els responsables últims de que els infants aprenguin el significat del risc.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. “Podemos estar contentos” es mi primer libro de relatos.
Mayo 21st, 2008 at 7:06 pm
Penso que moltes vegades l’arrel del problema el tenim molt més a prop que no pas ens pensàvem. Per exemple la capsa ximple (TV), i tot el que a través de ella arriba als nostres fills i filles. S’hauria de regular el seu contingut dintre de les hores d’audiència habitual per a nens i nenes. I això s’ha de fer immediatament i molt seriosament.
D’altre banda, sovint per què estiguin distrets i ens deixin tranquils per poder fer les nostres coses, no controlem com caldria els programes que veuen al televisor.
Darrerament s’ha desfermat l’enrenou pel tema del pressing catch… No entenc com hi a pares que els sembla bé que els seus fills vegin la violència com quelcom divertit, encara que no sigui de veritat el que fan! Després a l’escola hi juguen, i fan servir tot el que veuen a la tele, amb el perill que això comporta.
Malauradament en conec uns quans pares i mares que ho consideren molt normal i gens perillós. En poques paraules, fins que els adults no canviem els nostres hàbits i d’aquesta manera també els dels nostres fills, el perill de que acabin fent quelcom perillós estarà latent en tot moment…
Responsabilitat per part dels mitjans de comunicació, de l’administració, dels educador i educadores i de la societat, però sobre tot responsabilitat per part dels pares i mares, que hi a molts/es que sembla que no tinguin gaire de profit al cervell.
Jordi Sancho
Mayo 21st, 2008 at 8:20 pm
Hola, Jordi!
Interessant reflexió! La veritat és que no tinc gaires respostes, jo. Només m’ho preguntava…
És veritat que hi ha un excés de violència per tot arreu, però també és cert que no hi crec gaire en la pedagogia d’avui. No és veritat que un nen que juga a un videojoc amb armes acabi sent un assassí. Ni tan sols és veritat que hi tingui més possibilitats.
La pregunta, per tant, és si és negatiu que hi hagi violència a la ficció o si pot arribar, fins i tot, a ser catàrtic.
Però el més important, per a mi, és si el que fem amb aquest viodeojoc (o TV, o espectacle, etcétera) és frivolitzar la violència, donar-li menys importància d ela que té.
O sigui (que m’estic explicant fatal) cal reconèixer que som animals violents, i acceptar-lo, cercant vies de catarsi (com la literatura, el cinema, el còmics, el fútbol) però sabent que cap tipus de violència pot tenir cabuda en el dia a dia d’una societat madura.
O sigui: ensenyar molt bé on està permès i on no. Quan és un joc, i quan no. Quan hi ha perill, i quan no.
Però tot és tan difícil….