Albert Lladó

Dir en alt que un no és ecologista és, avui, un suïcidi social. Naturalment, abans de res, hauríem de dir què entenem, amb un cert consens, com a ecologista. És difícil. Sobretot, quan, com jo, creus que la societat actual agredeix massa el medi ambient i cal un replantejament en aquest sentit. Llavors, si estic d’acord amb què hi hauria d’haver més respecte per la Natura, per quin motiu dic que no sóc ecologista?

M’ha costat anys reconèixer en públic aquesta posició. I és que en un cercle de gent d’esquerres, des de la transició, és obligat ser feminista, ecologista i, si pot ser, curt de vista. És una norma no escrita. No es pot contradir una militància que, sense adonar-nos, ha estat imposada i, la majoria de vegades, pels mateixos que defensen una democràcia radical, participació total però sense posar en dubte alguns tòtems. Realment, aquesta manera d’entendre el diàleg, no s’assembla molt a la religió?

Com deia, crec que hem d’evolucionar en la nostra manera de relacionar-nos amb el nostre entorn. El progrés tecnològic no pot ser una excusa per malmetre la biodiversitat. És una equivocació, i una responsabilitat de la qual no podem fugir. Com criticava Martin Heidegger, no podem veure la Natura com una prestatgeria il·limitada de la qual ens podem servir sempre que vulguem. No és stock d’un supermercat. En això, sens dubte, comparteixo la moderna inquietud pel lloc on visc. Sostenibilitat, sí.

Crec que hem de replantejar-nos la idea de que el món animal, vegetal i humà són realitats separades. Cal tornar el “jo” al seu hàbitat i deixar de viure com si fóssim excepcions. Budisme zen, potser? Potser… Però, llavors, com ho fem? Per què insisteixo en què no sóc ecologista?

Perquè els “-ismes” impliquen certa militància i, per tant, creure en alguna cosa. Creure. Creença. Tornem al component religiós de l’ecologisme… Qui creu, no cerca demostracions. Qui posa en dubte, troba fal·làcies i errors i, pel mateix motiu, solucions més eficients. Estableix prioritats i no busca l’efectisme. Entrem en l’aspecte científic que la sostenibilitat hauria de tenir… I és que jo sóc un defensor de l’Ecologia com a ciència i de la necessitat del rigor a l’hora d’afirmar lleis. No ho oblidem: sempre revisables. Perquè en ciència, la veritat no existeix.

Però estem en temps difícils. El relativisme de la postmodernitat ha fet que les principals religions – cristianisme, islamisme i judaisme – hagin anat perdent fidels… I cal creure en quelcom. Però no ens hem adonat que hem adoptat les mateixes estructures: dogmatisme, missatges apocalíptics, exhibicionisme de la militància i, per damunt de tot, la necessitat de trobar culpables. I el culpable de tot, de que el món desaparegui pel canvi climàtic, dels mals eterns, és l’Home. El ciutadà. Ni el poder, ni els estats, ni les gran empreses. El mal es concentra en aquelles persones que no reciclen les ampolles de plàstic…

Per tant, sóc ecologista si ser-ho és denunciar els abusos de les empreses que contaminen indiscriminadament els rius per obtenir més rendibilitat econòmica. Sóc ecologista quan alguns ajuntaments, amb la febre especulativa que tant ha afectat la costa, talen arbres amb la mateixa alegria que inunden d’asfalt els boscos. I sóc ecologista, en definitiva, sempre que hi hagi un abús gratuït i interessat.

Però, en cap cas, adoptaré com a déus a gurus com Al Gore, amb el seu pseudodocumental Una veritat incòmode, on es pretén explicar la fi del món per culpa de tots nosaltres. Anirem a l’infern. Que, al 2007, li hagin donat el Nobel de la Pau és molt significatiu. Li han atorgat per la mateixa pel·lícula per la qual ha sigut “reconegut” amb un Òscar. El catastrofisme sempre ha funcionat per captar fidels. De veritat, hi ha gaire diferències amb el relat bíblic de l’Arca de Noé? Benvinguts a la societat de l’espectacle.

No sóc, ni seré, ecologista quan segueixi veient com es confon ètica amb moralina, arenga amb ciència, i quan el reciclatge sigui un negoci encobert. Negoci? Estic boig? Fixeu-vos en quina és l’empresa pública que s’encarrega del nostre reciclatge. Ecoembes, societat anònima “sense ànim de lucre”, està formada per empreses com Coca-Cola o Mercadona. I, com tots podem comprovar, són gent que cuida molt de què estan fet els seus envasos… Per què ho haurien de fer? Si després són ells qui els reciclen… És el tancament perfecte del cercle.

En conclusió, no es tracta d’afluixar en l’educació mediambiental. Al contrari. Hauríem d’afegir la sostenibilitat, i el respecte a la Natura, a la nostra motxilla de valors. Però no ens deixem enganyar. Que la bona voluntat no sigui utilitzada en contra nostre. Que no passa res per posar en dubte la prioritat a l’hora de donar subvencions a les universitats pel canvi climàtic abans que estudiar com acabar amb la fam a l’Àfrica. Ni de malalties que es podrien eradicar en poc temps. Que no passa res per escoltar tots els científics (per veure l’altre cantó de la moneda, només heu de cercar al Youtube: “El gran fraude del calentamiento global”), tinguin la posició que tinguin, per formar-nos la nostra opinió. Pròpia. Sense complexos.

En definitiva, que no passa res per ser lliurepensadors. O, com a mínim, per intentar-ho. Tot i que no estigui de moda. Perquè, encara que avui no tots els capellans portin sotana, no significa que siguin menys capellans.

This entry was posted Martes, Septiembre 30th, 2008 at 11:35 am and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.