Albert Lladó

Com dèiem fa pocs mesos, la crisi ha de servir per a què surtin a la llum les mancances del nostre model de societat. Què ha quedat caduc i què es pot aprofitar. Ja vam dir – potser fa dos números – que ara sembla que allò del valor afegit de l’Educació no era cap burrada.

Aquest és l’error més contundent i, poc a poc, ens n’anirem adonant. Però és important deixar clar que quan parlem d’Educació ens referim a l’Educació en general, i no només a la universitària. Si ens fixem en la piràmide que es forma amb la gent en actiu, en edat de treballar, és fàcil endevinar que hi ha tot un gruix, que hauria de sostenir la part més alta de la piràmide, que no existeix. Per sota, trobem un gran grup de persones que no han rebut més formació que l’obligatòria. I, de sobte, passem al grup d’universitaris que, parlen tres o quatre llengües i, havent cursat postgraus, màsters i doctorats, no saben ben bé què fer amb els seus títols.

Sens dubte, hi ha moltes causes. Per una banda, que durant molts anys – quan la construcció era la gallina de fer ous d’or – era més rendible treballar des dels 16 anys que posar-se a aprendre un ofici. Però, sobretot, que en aquest país la formació professional ha estat menyspreada durant massa temps. Jo recordo encara que, quan era petit, els professors sempre ens deien – directament o indirectament – que els que feien FP eren els que no servien per estudiar. Ara en paguem les conseqüències.

No hi ha piràmide, per tant. Poc a poc, sembla que els mòduls professionals, siguin de grau mitjà o superior, van acabant amb aquest estigma que tenia l’FP. Però és que no pot ser d’una altra manera. Us imagineu una societat on només hi hagi analfabets o poetes? Hi hem estat tan a prop…

Plató, el filòsof grec que va escriure La República, creia que l’estat ideal havia d’estar format per artesans i pagesos (que eren l’apetit de l’ànima), soldats i guardians (que representaven l’ànima) i per filòsofs i governants (la raó de l’estat). Més enllà del context històric – indiscutiblement bèl·lic – hi ha una aposta per l’equilibri. Nosaltres, en els últims vint anys, hem tingut alguna mena d’equilibri?

No. I no perquè s’ha volgut fer entendre que la figura del tècnic no tenia, pràcticament, valor. Era fàcilment substituïda per una màquina. Després de la llarga dictadura, que allarga les seves conseqüències fins avui, tots els pares volien que els seus fills anessin a la universitat. Que fessin allò que ells no havien pogut fer per circumstàncies massa dures. Si no, a la fàbrica o a l’obra. I hi ha un punt mig, aprendre un ofici, que és fonamental per a qualsevol societat.

Si canviem la figura del soldat de Plató per la de tècnic, tenim l’equilibri desitjat. Un ofici tradicional es pot aprendre treballant, és veritat. Cal recuperar la figura de l’aprenent, el company i el mestre. Però hi ha oficis – sobretot els que requereixen d’una certa tecnologia – que necessiten formació especialitzada. Si els joves no descobreixen el seu talent per a aquestes tasques – sobretot perquè creuen que no són importants –, què passa? Doncs que saturem el mercat amb llicenciats que no necessitem.

Abans, algú que havia estudiat a la facultat veia valorat el seu esforç. Ara, cada vegada més gent té una segona carrera i els títols s’acumulen sense gaire lògica. I és veritat que un país necessita gent capaç de liderar la política, la cultura i el pensament. Però aquest motor, sense rodes, no va enlloc. On són els tècnics? Quin paper els hi hem donat?

Poc a poc, anirem veient que era un error. No tothom ha d’estudiar per ser professor. Què farem de milers de professors? I tampoc és cert que qui es forma en un ofici és menys intel·ligent. Perquè els oficis, els gremis, són els que han aixecat el món modern a Europa. Són els que es reunien per demanar més drets, els que transmetien coneixement entre ells, i els que, en definitiva, ens fan la vida més fàcil.

Sense voler exagerar massa, hauríem de reconèixer que hem creat una societat burgesa – que no rica – on només hi ha mà d’obra (abans, ben pagada però, ara, amb la crisi, ja veurem) i un altre gran sector de joves que estudien fins els 30 anys i que, amb molts coneixements, només topen amb la frustració d’un mercat laboral que no els pots absorbir a tots.

Aquí ningú és més llest que ningú. I quan veiem els treballadors formats com una peça fonamental, això rutllarà i estarem creant una societat més forta, més cohesionada, més lliure. Sinó, la piràmide desitjada es converteix en un rellotge de sorra on el centre sempre és massa feble, estret, i està a punt de trencar-se. I a veure com l’arreglem si ningú ha après com fer-ho.

This entry was posted Martes, Octubre 28th, 2008 at 10:00 pm and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.