Mudances
Estem de mudances. Canviar de pis és canviar de pell, de vida, de costums que han anat entrant a la nostra epidermis per quedar-s’hi. Els mateixos camins per anar a la feina, la mateixa gent que creua la mateixa cantonada a la mateixa hora, els mateixos crits dels mateixos veïns…
Quan canvies de casa, canvies d’olor. Trigues dies, mesos, en fer-te-la teva, en descobrir els racons (encara que els pisos d’avui, pocs racons tenen), en reconèixer les parets, els miralls, les eines. Canviar de casa és canviar una mica un mateix, renovar esperances, topar amb antigues frustracions, construir des de zero encara que el zero no existeixi….
Som poca cosa. Quan no ets al teu sofà, al teu llit, envoltat dels teus llibres i amb l’ordinador amb què et refugies normalment, t’hi sents despullat. Els objectes són companys que, en un moment de soledat, et donen refugi. Quan els canvies de lloc, de referent, també ells triguen en adaptar-se. Alguns ho porten millor, i semblen més nous, més brillants, més útils. Altres, al contrari, sembla que envelleixin en el trajecte, que topin expressament, que es trenquin per evitar un entorn hostil i estrany.
La memòria es reactiva ordenant caixes. Entre cartró i cartró apareixen llibres que et va regalar una amant, cartes d’un amic mort o fotos velles de quan érem més joves, més atractius i amb menys prejudicis. És el moment del repàs vital, de mirar enrere i mirar endavant, de fer un balanç d’allò aconseguit, d’allò on has fracassat i dels objectius – si és que això de la vida va d’aconseguir objectius – que et queden per assolir.
La roba. Hi ha roba que ha quedat vella i que et recorda l’adolescent que una vegada vas ser. I hi ha roba que havies perdut – inexplicablement – i que demana protagonisme en aquesta nova escena, en aquesta nova obra de teatre, i que et poses per fer la mudança. Estrenar coses velles. Donar vida a allò que, aparentment, no la té. Moure la rutina a través de prestatgeries, armaris, quadres.
Els estris de cuina. Les safates, les olles, els plats, els gots, les copes. Quants sopars hem tingut amb aquest copa, quant de vi i quanta celebració. Les copes són les primeres en trencar-se. Sembla que només vulguin viure en una llar, que la seva funció acabi aquí, que sigui temps per a altres copes i altres festes. Les forquilles, i els ganivets, i les paelles. I el setrill, i el poc que queda de sal i de sucre, que encara podrà ser aprofitat.
El despatx. L’essència dels homes, i les dones, està en el seu despatx. Com endreces els papers, els clips. Com poses els altaveus, quin ratolí has escollit, com utilitzes el bolígraf, en quina tassa beus… I tot això ha de viatjar amb tu, perquè forma part de tu, i perquè toca desplaçar-se. A la nova taula, més gran (mudar-se vol dir, realment, buscar una taula més gran) hi cabran altres accessoris, altres carpetes i un arxivador. Sempre volem arxivar, encara que no sapiguem exactament què. Sembla que ordenem així els sentiments, les confusions, els dubtes.
Les cadires t’han aguantat durant anys. I ara no saps si agafar-les o renunciar-hi. S’han fet velles, rondinaires, i n’hi ha d’altres molt més modernes, millor pintades, molt barates. Avui, els mobles no són com abans. Són de fustes i ferros molt més dolents, més febles, però amb dissenys innovadors, plegables, transportables. Són el millor símbol dels valors del capitalisme.
I els llums del sostre. Aquelles boles de paper, gegants, que han anat sofrint la pols que s’acumula, el pas del temps, els nostres riures i les nostres discussions. Tothom té la mateixa bola de paper però cadascú escull la bombeta, el color de la paret contra la que rebota el reflex, el context. Tots formem part d’aquesta cadena –ara sueca, demà vés a saber - i tots fem veure que som diferents, distints. Però amb les mateixes camises, els mateixos cotxes i els mateixos electrodomèstics, és difícil ser un mateix.
La cinta d’embalatge ho tanca tot. Ja hem triat què serem demà, i què volem deixar fora d’aquest futur tan proper. Carreguem el cotxe i a pujar escales, com Sísif, que sap que al final la pedra sempre cau. I sent conscients que, fins que l’esperança ens ho permeti, sempre tornarem a pujar. Potser, la vida és això. O, potser, només estàvem parlant d’una mudança.
[ Més columnes de "Sucre i sal" a la revista 3 Viles]
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. Acabo de publicar mi primera novela: 'La puerta'
