Albert Lladó

Segons l’Enciclopèdia Catalana, una transició és l’acció de passar més o menys ràpidament d’un estat a un altre, d’un assumpte a un altre, d’una idea a una altra. I, per tant, tota transició, sigui política, econòmica, social o, fins i tot, esportiva, té intrínsecament, dins la seva definició, un significat de moviment. La finalitat de qualsevol transició, de qualsevol trànsit, és venir d’un lloc per arribar a un altre.

En aquest sentit, Espanya sempre ha mostrat a la resta del món la seva transició més famosa, la del règim franquista a la democràcia actual, com un exemple on la tolerància i la capacitat per cedir van ser les protagonistes. Podria ser. És cert que els demòcrates van cedir, i que van ser excessivament – segons la meva opinió – tolerants amb el feixisme que durant tants anys havia fustigat aquest país i la resta de l’estat. Però, s’estigui d’acord en com es va fer o no, el que sembla evident és que no es pot anomenar aquest procés “transició”. En més de 30 anys, el canvi ha estat congelat, silenciat, i ningú en parla, com si es tractés d’alguna cosa que ha d’arribar a un lloc diferent del que veníem. Al contrari. Ja tenim príncep successor, néts i el que faci falta per perpetuar el poder que havia de servir d’estació d’enllaç.

Per aquests motius, quan en un partit de futbol, els aficionats (no els clubs, que compleixen el protocol com si d’una religió es tractés) expressen els seus sentiments (sempre lliures) xiulant a “Su Majestad”, i això és concebut com una falta de respecte vers Espanya, és quan hem de fer una mica de memòria. Sembla que la campanya ininterrompuda de la televisió pública de l’estat, i el pacte de silenci pervers del noranta per cent de partits polítics, ha funcionat. Identifiquem l’estat espanyol amb una monarquia que va ser escollida per un sanguinari dictador mentre encara anava matant gent com Salvador Puig Antich. I Espanya, li agradi a qui li agradi, és molt més que això.

La veritable constitució espanyola democràtica és la de 1931, quan les urnes, en unes eleccions municipals, van fer renunciar el rei Alfons XIII. Aquesta és la Espanya moderna a qui ningú xiularia. Una constitució que recollia innovacions com que la guerra no podia resoldre conflicte internacionals, que hi havia d’haver un tribunal constitucional independent, o que l’estat havia de ser descentralitzat.  Que ningú s’oblidi que si avui no existeix aquesta constitució, o una millorada a partir d’aquesta, és perquè els militars van provocar la tragèdia de la Guerra Civil. Els mateixos assassins són els que van nomenar l’actual rei Juan Carlos I com a successor. I la constitució de 1978, encara que va ser votada per la majoria de partits, encara amb la por al cos i els morts calents, es va entendre com una cosa transitòria cap a una democràcia real i participativa on els ciutadans serien representats per membres que ells haurien votat prèviament. I no, per membres militars, com el mateix rei o el príncep, que havien sigut escollits en públic pel mateix que just poc abans havia matat molts espanyols innocents.

Sempre que es parla d’això – que són poques vegades – hi ha un argument que surt com si fos la panacea a tot qüestionament moral. El rei va sortir a favor de la democràcia en l’intent de cop d’estat de Tejero de 1981. I ja cansa. No són poques les proves que podrien demostrar que va ser una estratègia del propi monarca per garantir la seva pròpia corona. Qui es pot creure, sinó, amb les dades a la mà, que el 23-F volia canviar de veritat res?  Els cops militars no es fan a les sis de la tarda, amb els tancs desarmats i cantant “viva el rey” quan se suposa que atemptes contra ell. I, molt menys, el vas informant per telèfon (com està demostrat per historiadors com el coronel Amadeo Martínez Inglés, entre molts altres) de tot allò que va passant. Si això és així, és imperdonable. Si no, també. Perquè la única funció del rei és mantenir els seus militars callats i tancats. Si no va ser capaç de preveure el que passaria, quan ell és l’últim responsable de les accions de qualsevol membre de l’exèrcit, és que va ser un incompetent. Una incompetència que ens podria haver costat molt cara.

No entrarem aquí massa en profunditat sobre els detalls de com el rei, aquell a qui no podem xiular perquè seria faltar el respecte a Espanya, va matar per “accident” d’un tret al cap (quan tenia 18 anys i ja era un expert en armes de foc, llicenciat en una de les acadèmies militars més importants del moment) el seu germà de 14 (Don Alfons de Borbó), qui segons afirmen algunes cròniques era l’escollit per ocupar la corona familiar pel seu propi pare Don Juan de Borbó (a qui l’actual rei va trair posant-se d’acord amb el dictador i, per això, va deixar de parlar-li durant molt de temps). Tot i que alguns familiars va demanar insistentment una investigació exhaustiva, Franco (que ja mostrava simpaties pel jove “Juanito”) va aconseguir amagar el fets – que van passar en una casa d’Estoril – i la pistola es va tirar al mar. La policia no va fer res. Avui, aquest fet que podria haver canviat moltes coses, no surt als llibres de text dels col·legis. Ara, si va ser un accident o no, tant se val. El silenci, i la manipulació de la informació, ja ho diu tot.

La Història, a nosaltres, ens ha jugat una mala passada. Però no cal esforçar-se tant donant exemples, arguments o dades. Penseu, des de la sinceritat absoluta, què diria el món si Hitler hagués nomenat públicament un successor i aquest, encara, fos el cap d’estat d’Alemanya. O si el partit nazi fos legal (recordeu que la Falange, entre d’altres, rep subvenció pública). O si un ministre, com Goebbels, fos el president d’honor d’un partit (us sona què feia Fraga fa uns 40 anys i on és ara?).

Aquesta és la nostra llibertat d’expressió. Si estem en desacord amb el règim monàrquic imposat, no podem cremar banderes com a senyal de protesta (en estats clarament patriòtics, com els Estats Units, evidentment no és un delicte, sinó que forma part del dret de manifestació), ni fer dibuixos que ells considerin obscens (recordeu què va passar amb El Jueves?), ni absolutament res que taqui l’inqüestionable honor de la monarquia espanyola, l’única a tot Europa triada a dit per un feixista. Però, es digui el que es digui, no hi ha un acte més profundament respectuós cap el poble espanyol que fer memòria, identificar qui és cadascú i d’on ve, i recordar que Espanya, el 1931, era un dels estats més moderns i lliures del món. Prou de silencis còmplices. Si calia tapar-se els ulls, 30 anys són més que suficients.

This entry was posted Viernes, Mayo 22nd, 2009 at 1:41 pm and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.