Albert Lladó

Us ha passat alguna vegada que, mentre estàveu pensant en algú que feia temps que no veieu, l’heu trobat a la cantonada? I algun cop heu tingut un somni i, durant la vigília, heu experimentat exactament el mateix que durant la nit? Sovint sou testimonis de estranyes coincidències?

Per als surrealistes – i especialment per André Breton – l’atzar era molt important. D’alguna manera, era el pont que unia allò subconscient amb allò conscient. Les visions premonitòries, les revelacions i les reminiscències són interpretades com un fenomen que enllaça allò quotidià amb allò màgic, desconegut, igual que feien els pobles primitius amb els seus tòtems. És el que es va anomenar “atzar objectiu”.

Per això, per als surrealistes és tant important el concepte d’espera. Es tracta d’obrir els ulls, de mirar amb atenció. En el carrer, en els missatges publicitaris, en la roba de la gent… Qualsevol objecte pot portar dins un missatge. No és tant una al·lucinació, sinó cercar la complicitat dels fets. Penses en una papallona i, al cap de deu segons, topes amb una senyora que porta unes arracades en forma de papallona. Clarividència? Causalitat? Per què ens passa això?

Breton creia que aquests fets facilitaven que L’Home es trobés amb la seva por eterna i amb el sentiment d’infinit. És un viatge als enigmes de la fatalitat. I això ens passa especialment quan passegem sense pensar en com ho fem o per on hem d’anar. Camineu pel vostre poble o ciutat sense tenir un trajecte predefinit. És una de la majors aventures que es poden tenir. Deixa’t emportar, només, per la sort. Per què et trobes amb determinada gent? Per què has escollit aquest carrer i no l’altre? Per quin motiu t’hauràs aturat en aquesta botiga, o en aquest bar, i no en el de davant?

Evidentment, per “veure” aquests missatges hi ha d’haver una predisposició. Amb les presses d’anar a la feina, amb les preocupacions que no ens deixen tenir la ment en blanc, és difícil jugar. Perquè es tracta d’això, de jugar. No cercarem aquí l’explicació esotèrica i misteriosa d’aquetes coincidències. No és el que importa, ara. Però no heu pensat mai que amb determinada gent teniu una certa complicitat més enllà dels gustos personals? No hi ha una energia, com si fos un imant, que atrau i allunya a les persones?

Com dèiem, els surrealistes van aprofitar l’atzar objectiu per treballar en el camp de la poesia i la pintura. I hi ha anècdotes molt sorprenents. La més espectacular és la del pintor Víctor Brauner. Una tarda, després d’una baralla entre dos surrealistes en un bar – i en la que ell es mantenia al marge – va rebre un projectil a l’ull i es va quedar sense. Sorprenentment, la seva obra estava plena de personatges bornis. A tots els hi mancava el mateix ull que, anys després, al seu pintor.

Moltes vegades també ens passa que, en mig d’una conversa, pensem en quelcom concret. No li diem a ningú però, de cop, algú comença a parlar d’allò exactament. Els surrealistes, a aquest moment en el que subconscient pren forma en la vida conscient, li anomenen “punt suprem”. Per trobar-se amb aquestes coincidències és cert que hi ha d’haver certa “disponibilitat”. Sens dubte, és una lluita contra allò determinat. És obrir les portes a la possibilitat de l’imprevist.

L’atzar objectiu no és molt diferent al que feia Salvador Dalí en la seva “paranoia crítica” on, si et fixaves bé en el quadre, veies quelcom molt diferent a allò que es veia per primer cop. És forçar la mirada. Cercar més enllà de l’ou, de la sabata, del guant, del paraigües, de la rutina. L’atzar, com el somni, són mecanismes que ens permeten connectar amb un jo inconscient, més imprevisible que el que treballa vuit hores al dia en un despatx, sempre sopa a la mateixa hora i, els caps de setmana, fa exactament el mateix amb les mateixes persones. Tots aquets comportaments idèntics, repetitius, no ajuden a posar-nos màscares al que realment som? Què ha quedat del nostre nen que portem dins?

Si l’atzar objectiu es manifesta en algun terreny més que en un altre, és en l’amor. La dona – o l’home, naturalment – es vista com una guia, que afavoreix les coincidències, del secret de la comunicació. En aquest sentit, els surrealistes estaven influenciats per Plató, i la seva teoria de la reminiscència, amb la que afirmava que tot ésser humà, al·legòricament, havia sigut llançat a la vida en busca d’un altre ser, i només d’un. Allò que avui coneixem com la mitja taronja.

Com hem vist, l’espera, el somni, l’automatisme, i l’amor són formules de comunicació transpsíquica. Les seves regles s’escapen a les convencions més arrelades. I ens descobreixen aspectes de nosaltres mateixos que teníem oblidats. Aquí no val l’explicació racional que utilitzem per resoldre els problemes del dia a dia. Ni tampoc té gaire sentit cercar solucions estrambòtiques. Ni esperits ni móns paral·lels. Simplement, deixar que una part molt important de la nostra intel·ligència – la intuïció – pugui moure’s amb més llibertat. I que la rutina de la feina, o els costums, no acabi amb la nostra capacitat per jugar. Perquè la vida, segur, té una cara màgica. Només cal mirar amb atenció.

NOTA: Els surrealistes, per experimentar l’atzar objetiu en grup, van inventar-se un joc: el cadàver exquisit. Diverses persones escriuen successivament fragments d’una mateixa frase sobre un bocí de paper, sense que el del costat sàpiga què estàs escrivint. Cal fer-ho sense pensar, de forma ràpida. Després, s’ajunten les parts. El resultat, sempre, és sorprenent. Juguem?

[ Columna mensual "Sucre i sal" publicada a la Revista 3 Viles]

[Si vols saber més sobre surrealisme, i André Breton, recomano la lectura del llibre publicat recentment per Gens Ediciones]

This entry was posted Lunes, mayo 25th, 2009 at 10:06 am and is filed under Bloc de notas. You can leave a response, or trackback from your own site.