El sopar fred
Foto: David Lladó | Imatges.net
Avui hem quedat els de la feina per fer el sopar d’estiu. Aquest tipus d’actes serveixen per millorar un ambient acostumat a la rutina, als rols que exerceixen els segments de poder, i les tensions del dia a dia. Alguns, aprofitaran la nit per seguir criticant al seu encarregat. Altres, per llançar-se i intentar lligar amb aquesta noia que tenen a la taula de davant i a la qual encara no han sabut com convidar-la a una primera cita. La resta, beuran més del compte i durant la setmana no sabran on amagar-se.
El restaurant està a prop de les oficines. Una pizzeria. No és car i, més o menys, tothom queda content. Hem quedat a dos quarts d’onze perquè alguns treballen fins tard aquest divendres. Descanso a casa, em dutxo, m’arreglo i vaig amb metro. He de fer transbordament i, per tant, he sortit molt abans. Els vagons del metro semblen haver estat llogats per treballadors que van als seus sopars d’empresa. Tothom va arreglat com volent mostrar als seus companys que, fora del seu lloc de feina, tenen vida, i molt més interessant del que podria semblar. Molts d’ells porten una bossa en què amaguen el regal que utilitzaran per l’amic invisible, una mena de joc estúpid en el qual s’acorda, per endavant, quant es gastarà cadascú. Un sap a qui li ha de regalar, però no qui li regala a ell. Es tracta d’una espècie de ritual que s’intensifica en Nadal, i amb el qual les botigues dels xinesos fan l’agost. Tot sol acabar a les escombraries.
Arribo a la porta de la pizzeria just a temps. No hi ha ningú. I és estrany. Porto en un paper doblegat, a la butxaca de l’americana, la direcció que em van passar per correu electrònic. No m’he equivocat, segur. Però passen els minuts i no arriba ningú. Començo a dubtar si és l’hora que vaig llegir. Això sí que no ho vaig apuntar. I si han quedat una hora abans i estan tots dins? Faré el ridícul. Però ja passen quinze minuts i que ningú hagi arribat és francament rar. Entro, sortejo a tres cambrers que porten com trofeus tres pizzes gegants, i em fico en un menjador. Miro ràpid, però no reconec a ningú. En aquest precís moment me n’adono que no porto les ulleres. Tinc una mica de miopia i, si no vaig al cinema o al teatre, prefereixo no utilitzar-les. I si em veuen? Suo, surto ràpid i ensopego amb un cambrer que renega alguna cosa en italià. Com a mínim, és un restaurant autèntic.
[Segueix llegint a la Revista 3 Viles]
Periodista cultural de LaVanguardia.com. Editor de Revista de Letras y Diari Maresme. Mi último libro es 'La realidad es otra'
