És l’aniversari d’en Pau i la Txell, la seva companya, li ha regalat unes entrades per anar a veure una obra de teatre d’un autor rus, un dramaturg que va passar la part més productiva de la seva vida creativa al París existencialista.
Quan la peça porta una mica més d’una hora, sona el timbre, que indica l’entreacte de la funció. El públic fuig per aconseguir la primera fila del bar, trobar lloc al lavabo, o encendre’s una cigarreta d’urgència.
La Txell, que odia profundament aquest tipus d’espectacles, està disposada a fer veure que li agrada l’obra, i ha decidit dissimular tot el que faci falta. És l’aniversari d’en Pau, es nota que hi gaudeix, i les parelles hi estan per això, per donar i per rebre. Està a punt de contestar què li sembla l’obra quan algú s’apropa a en Pau, i li saluda efusivament.
– Com estàs? Què bé trobar-te aquí!
– Lluís! Quina casualitat!
– Ostres, et volia trucar fa dies, tinc un projecte. Tinc que fer una exposició (en Lluís és un pintor abstracte força menys conegut del que fa veure) a França, i necessito que algú s’encarregui del text del catàleg (en Pau és poeta, tot i que escriu molt menys del que diu).
– Aix… perdona. La meva companya. Txell, Lluís. Lluís, Txell.
– Hola, Txell. Encantat. En Pau m’ha parlat molt de tu… Us presento a la meva dona, la Laia.
La conversa és ràpida, i les dues noies queden un pas enrere, deixant que els coneguts es posin al dia. El descans és d’uns quinze minuts, i encara no hi han gastat ni quatre.
– No sé per què em sorprèn trobar-te aquí, sempre t’han agradat les comèdies d’aquest rus . – riu, en Lluís.
– Comèdia? – contesta, sorprès, en Pau.
– Home… ja saps, la irona, els personatges amb converses absurdes, aquesta cosa de la crítica social, però feta des de la burgesia francesa…
– No, no. Els personatges pateixen. La riallada que ens ofereixen és un esperpent, es tracta de la incertesa de no conèixer el seu destí com a ciutadans d’un món que no poden comprendre. – explica en Pau.
– Però no em diràs que no es nota que l’autor està de broma… Deixa oberts molts fronts per fer-se l’interessant. En realitat, tot és fruït d’una gran broma, d’una broma infinita. – insisteix en Lluís.
– L’humor és part de la construcció de la tragèdia. El text em sembla molt angoixant, la veritat.
– Tu és que sempre t’has angoixat de seguida, Pau.
Els quatre riuen nerviosament, amb un to metàl·lic.
Les dones entenen, llavors, que han d’intervenir. La Txell no s’ho acaba de creure, a més d’aguantar aquesta obra pseudo-intel·lectual d’un rus fent-se el modern a París, que escriu borratxo d’absenta, ara s’haurà de fer la banal per treure tensió a una situació ridícula. Fa un comentari estúpid sobre el temps que fa, parla de les sabates de la dona d’en Lluís, i tots tornen a somriure hipòcritament.
Salvats per la campana. Sona de nou el timbre i cadascú pot tornar al seu lloc. Però la Txell, molesta pel que ha tingut que fer i amb unes ganes de revenja que ni ella entén, sense pensar-s’ho dos cops diu :
– Després de l’obra, podríem anar a sopar tots quatre, aquí al costat. Així comentem la jugada…
Cap dels tres s’ho acaben de creure, però com negar-se…
[Segueix llegint a la revista 3 Viles]