Archives for diciembre 2011
En busca de la belleza perdida… en Google Street View
Creemos que hemos conquistado el mundo. Lo hemos querido atrapar – y catalogar como si fuera mero stock – con la tecnología. El Hombre moderno vive y viaja en busca de una promesa incumplida de autenticidad. Pero la angustia de que todo esté ya dicho, y retratado, es uno de los temores que nos persiguen. Queremos descubrir para descubrirnos.
Aaron Hobson, un fotógrafo norteamericano que vive en un pueblo aislado de 400 habitantes, en la frontera entre Estados Unidos y Canadá, se ha negado a renunciar al viaje estético que supone pasear por lugares remotos. Su miedo a volar no se lo ha impedido ya que su proyecto Cinemascopes se basa, precisamente, en moverse a través de su ordenador, gracias al servicio de búsqueda Google Street View.
Hobson trabaja desde el azar. Es la casualidad la que ha conseguido que el coche que recoge las instantáneas – automáticamente – para el buscador más famoso del mundo capture sitios lejanos. Con la edición posterior, se obtiene una suerte de postales de territorios en los que nunca ha estado físicamente el artista pero que, sin embargo, logra evocarnos nuevos horizontes, la mayor parte sin rastro de lo humano.
El fotógrafo ve su ejercicio como una forma de procesar sus «pensamientos y sentimientos» y, de esta manera, construye múltiples relatos entorno a la soledad, poniendo énfasis en la combinación entre belleza y tragedia que la naturaleza nos transmite, y reflexionando sobre la condición de posibilidad, aún factible, del viaje como experiencia creadora.
(…)
[Seguir leyendo en LaVanguardia.com]
El libro digital, de amenaza a oportunidad
Privilegis
Jaume i Joan treballen en el sistema de clavegueram de la ciutat des de fa anys. Passen vuit hores al dia entre túnels, rates i excrements d’animals que no són capaços d’identificar. Lliuren els caps de setmana i, amb el pas del temps, s’han fet tan amics que, molts dissabtes, sopen junts, amb les seves dones i fills.
– No sé, Jaume. La cosa està fotuda. Diuen que han escoltat dir a l’encarregat que, a partir de gener, res serà igual.
– A la dona ja li han explicat que, a l’oficina, no podran gastar tant de paper, i, fins i tot, els hi han insinuat que els bolígrafs els portin de casa. La crisi, la crisi, que s’escampa per tot arreu.
Els dos amics, d’esquenes, i amb la poca llum, semblen bessons. Porten la mateixa granota que, en un temps llunyà, va ser blava. Sembla que més endavant hi ha una fuita d’aigua. Corren. No saben ben bé per a què, però corren cap el lloc on no para de sortir aigua.
– Què fem? -, pregunta en Joan.
– No sé. Potser cal avisar els soldadors. Això sembla una canonada trencada…
– No, home! Em refereixo a això de la feina…
– Ah… Doncs, la veritat, no sé si podríem assessorar-nos a través d’un sindicat. – insinua en Jaume.
L’aigua no para de sortir. Ara, els hi arriba fins els genolls, però no saben com aturar la fuita. En Jaume treu la ràdio d’una de les seves butxaques, però sembla que no funciona.
– Potser caldria parlar amb alguns de dalt… – diu en Jaume.
– Amb l’interventor? O creus que podem intentar reunir-vos amb el cap? Ni tan sols ens saluda quan es veu arribar. – contesta en Joan.
– Em refereixo a algú de les obres! Que això no para i ens estem posant xops!
En Joan treu un rotllo de cinta aïllant i, tot i saber que és una solució precària, comença a tapar el forat que s’ha anat fent a la paret. Evidentment, s’hi cola l’aigua per les múltiples escletxes, però sembla que disminueix el ritme.
– Jo estic content, aquí. Vull dir, que tenim dissabtes i diumenges festa, i que sempre que m’he posat malalt… Te’n recordes de quan vaig agafar la pneumònia?
– Clar que me’n recordo. – intervé en Jaume.
– … doncs es van portar bé. Cada setmana venia el metge a casa, parlava amb la família, em pregunta si podia sortir a donar un volt o em quedava al pis tot el dia… No sé.
– Potser l’any que ve serà millor. Els meus pares han passades de pitjors, i els avis… – explica en Jaume.
– Però estan els fills, Jaume. Saps que la Núria just ara ha començat la universitat. I el teu Pol?
De cop, tota la llum del túnel fa un intent d’apagar-se, però torna ràpidament. Veuen un ombra al final del passadís, i criden. Ningú els hi respon. En Jaume torna a intentar fer sevir la ràdio, però sembla que hi ha un problema de connexió.
– I les vacances. No vull renunciar a les vacances. Va ser fantàstic quan vam marxar aquells quinze dies a Punta Cana. Te’n recordes, Jaume? Te’n recordes de les fotos?
– Com vols que no me’n recordi! Aquella piscina, i la barra lliure… Com vam riure amb la…
(…)
[Seguir llegint a la revista 3 Viles]