[Ver Canal-L]

Mira directamente a los ojos, tranquilamente, pero uno intuye que, tras el gesto atento, un infinito número de conexiones se producen más allá de la frente, en el interior de su cabeza, en ese espacio donde se funden la masa gris y los sentimientos. “Espera, lo voy a apuntar, tomo nota”. Albert Lladó (Barcelona, 1980) difícilmente puede tener un único proyecto, un único pensamiento en ese espacio meta-real que componen su cerebro, sus manos, su móvil, su libreta. Herramientas básicas en la vida frenética de un jugador de palabras, de un contador de historias, propias y ajenas. Periodista en LaVanguardia.es e impulsor de proyectos como el Diari Maresme, Sísifo o la propia Revista de Letras; su carrera viaja de la vocación al oficio, del oficio a la vocación, en toda la amplitud que las 24 horas del día le dejan. Autor de nada menos que cinco títulos entre los relatos, la novela y el ensayo -dos de ellos aparecidos en este 2010-, A Fortiori Editorial acaba de publicarle La realidad es otra, un conjunto de 400 aforismos que son un viaje por el universo creativo, por las obsesiones y fascinaciones de este joven escritor inquieto. Un viaje para arrancar la magia del paisaje urbano y salvarse porque, atentos al consejo: “Bostezar es gritar de aburrimiento”. El libro se presentará en febrero de 2011 en Barcelona.

…

‘La puerta’, el teu salt a la novel·la de ficció, la vas publicar per entregues setmanals a través d’internet. Què et va aportar aquesta experiència online?

Per damunt de tot, el compromís amb el lector, i sobretot amb mi mateix, d’escriure un capítol cada setmana. En el meu dia a dia faig feines ben diverses i això m’impedia concentrar-me a l’hora d’escriure una novel·la. D’aquesta manera, m’obligava a mi mateix.

Per altra banda, a l’escriure per la xarxa, l’estil és molt precís: frase curta, capítols breus, llenguatge líric però directe…

Què té d’autobiogràfic?

És un llibre que s’emmarca en allò que han anomenat “autoficció”. O sigui, agafo elements de la realitat (el protagonista ha estudiat el mateix que jo, ha viscut als mateixos llocs, comparteix obsessions, …) per crear una història de ficció. El més important era construir la sensació de versemblança en el lector i, parlant del que coneixes, és més possible que ho aconsegueixis. Sobretot, si és la teva primera novel·la.

En canvi ‘Paraules’ és un recull de vint entrevistes entre les moltes que has fet. Va ser difícil fer una tria?

Triar és el més difícil. A més, és el resultat de tres o quatre anys de col·laboracions amb diaris, revistes, …Però tenia clar dues coses: que no volia un recull “generacional” (hi ha creadors de totes les edats) i que no volia incloure cap personatge que només hagués fet l’entrevista per promocionar un producte concret (moltes de les trobades eren per parlar d’una novetat, però era l’excusa per conversar sobre tota la seva obra).

Quina empremta t’ha deixat cadascun dels personatges entrevistats?

Crec que el periodista no ha de patir d’indiferència – la passió també hi té cabuda – però tampoc deixar-se emportar per la mitomania. Si no, l’entrevista, no funciona. Tot i així, és cert que alguns personatges són realment brillants. Només un exemple: Palau i Fabre m’explicava com, amb la meva edat, va entrevistar a Lorca. O com sortia per París amb Picasso o Camus… Era un luxe parlar, durant més d’una hora, amb una enciclopèdia viva de la història de l’art de les tres darreres generacions.

Probablement les entrevistes a Paco Candel i Josep Palau i Fabre van ser les darreres que van oferir.

Sí, eren grans, ja. Candel em va atendre a l’hospital. Ple de lucidesa i amb una humilitat que només ens pot servir com a lliçó.

Com valores els comentaris dels teus lectors i lectores?

A mi m’afecten. Per això, l’experiència a la xarxa em va servir molt, però també hi va haver un moment que els comentaris em despistaven. L’escriptura és un procés estrany (com a mínim, per a mi), de solitud, on mai estàs segur de si el que estàs fent és una genialitat o ha d’anar, directament, a la brossa.

Ets filòsof i exerceixes de periodista. D’alguna manera, la filosofia del s. XXI ha passat a l’acció?

Sóc llicenciat en filosofia. Ser filòsof és molt més bèstia, i important, que estudiar una carrera. Avui, més que mai, són imprescindibles i cal que passin a l’acció. Si la filosofia no surt de les aules, els ciutadans aniran perdent el poc sentit crític que ens pugui quedar encara. I, sense sentit crític, s’obren totes les escletxes per a que entrin els populismes: xenofòbia, masclisme, precarietat laboral, abismes generacionals, … La filosofia ens parla del nostre dia a dia.

[Segueix llegint l'entrevista, realitzada per Ramon Texidó, a Diari Maresme]

CANAL L | ERNESTO ESCOBAR

Albert Lladó y Daniel Llamas han sumado talentos -el primero como escritor, el segundo como artista multimedia- para dar vida a este Diccionario prescindible, una apuesta por la literatura digital rebosante de ingenio y creatividad. Observando lo cotidiano desde otra perspectiva, lo que podría recordar a las greguerías de Ramón Gómez de la Serna, Lladó ha redefinido 260 palabras, mientras que Llamas, por su parte ha incorporado libremente a esas redefiniciones ya sea una imagen o un vídeo interactivo, invitando así al espectador a participar añadiendo una tercera interpretación a la hora de utilizar este diccionario que, tras su exhibición en la 7º Mostra Sonora i Visual de Barcelona, ha sido seleccionado finalista del Concurso de literatura Multimedia organizado por Bubok.

Entrevistem a Quimi Portet. Foto: Iván Giménez

Hem quedat en un lloc excepcional amb aquest músic que estrena setè disc en solitari. Esmorzem al mític bar Velòdrom de Barcelona, un local inaugurat el 1933, amb plena activitat durant la segona República i que es va reobrir el passat juliol després de massa anys oblidat. Ens asseiem davant d’un senyor seriós, cordial, que esmorza mentre li fem les preguntes de rigor. Però arriben els cafès i, després dels primers cinc minuts freds i artificials que tota entrevista demana, Quimi Portet comença a utilitzar aquella ironia fina que defineix les seves lletres. No parem de riure, i d’aprendre.

[Llegir entrevista al Dèria]

Bibiana Ballbè va néixer a Terrassa el 1977 i és actualment presentadora del programa “Ànima” de Televisió de Catalunya, juntament amb Toni Puntí. És llicenciada en periodisme i diplomada en empresarials. Amb 16 anys, va anar als Estats Units per estudiar. I, per acabar la carrera, va demanar una beca per anar a Alemanya, on més tard treballaria a la cadena de música VIVA. Va assolir gran popularitat a Catalunya, ja que va presentar el programa de joventut i cultura alternativa “Silenci”, al Canal 33.

[Seguir llegint a Dèria o a Issuu]