L’Hiperbòlic obre aquest 2010 amb portada del grup barcelonès Astrud. I és que Manolo Martínez i Genís Segarra han sapigut consolidar una formació que, durant més d’una dècada, s’ha convertit en un referent de la música independent. Independent no perquè no hagin editat amb les millors discogràfiques – que ho han fet – sinó perquè sempre han donat la sensació de fer el que realment els hi dóna la gana. Tot i que no presenten disc des de 2007, el proper 22 de gener oferiran un concert molt especial a l’Auditori de Barcelona, junt el Col·lectiu Brossa. Nosaltres no hem volgut caure en el joc d’etiquetar la seva música però, evidentment, els hi hem preguntat com neixen les seves lletres i si creuen que la utilització de la ironia és el que els hi ha fet ser tan originals, si és que l’originalitat existeix…

Per una altra banda, el tema del mes ho hem volgut dedicar a l’escriptor Quim Monzó. Fins 11 d’abril, el Centre Arts Santa Mònica ofereix una retrospectiva que repassa tant la seva obra com la seva vida. Com sempre, l’autor s’ho ha pres amb una mica de distanciament. Ningú com ell sap que tot és molt relatiu, i que els homenatges són armes que poden anar tant a favor com en contra. Ja s’han sentit veus que critiquen que es faci això amb un escriptor encara viu. Com si els vius no tinguessin dret a ser estudiats.  De totes formes, recordar la importància de Monzó ens sembla important no només com a referent literari, sinó com a un bon ideari per anar per la vida: humor i intel·ligència. No és poca cosa.

Foto: Ivan Giménez

No cal presentar gaire Sol Picó, una de les ballarines i coreògrafes que ha sabut transformar més i millor la dansa actual, amb un estil i un discurs propi que ha traspassat tots els gèneres. En plena gira del seu espectacle El llac de les mosques, s’ha deixat dirigir per Sergi Belbel a El ball (al TNC, fins al 3 de gener de 2010) amb un “duel” de text i moviment, de teatre i dansa, amb Anna Lizaran…

[Seguir llegint a Dèria]

Acomiadem l’any de la millor manera possible: hem guanyat el VIII Premi de l’Associacionisme Jove Català i, sens dubte, ha sigut gràcies a vosaltres. L’Hiperbòlic és una revista, amb quasi 80 números ja, que es nodreix d’allò que interessa als seus lectors. Si podem parlar de tendències, si estem a l’aguait del que passa i interessa als joves, és perquè vosaltres ens aviseu i ens doneu pistes. El premi és també vostre.

En aquest últim número de l’any, hem entrevistat  Sol Picó que, atrevida com és, s’ha passat a fer teatre al TNC, de la mà de Sergi Belbel i compartint cartell i protagonisme amb una genial Anna Lizaran. Aquesta barreja que sempre cerca Picó, entre la dansa, el text i la música, és una bona filosofia per gaudir sense prejudicis dels nostres tresors. Quan entrevistem algú, sempre aprenem. De similar forma, sense caure en els tòpics ni els judicis previs, hem volgut acostar-nos al fenomen (subcultura, en diuen alguns) de les lolites. Per què aquesta tribu urbana que ve del Japó es comença a veure tant als nostres carrers? És una estètica o una forma de vida? Per sort, sempre trobem algú que ens ho explica de primera mà i, en aquest cas, hem pogut conèixer l’Alícia, la Merkades i la Laia.

L’Hiperbòlic parla de teatre, de música, de televisió, de cinema, d’esports… Però aquest mes, també havíem de parlar de les festes de Cap d’Any. Hem triat algunes propostes, a Barcelona, a Lleida, a Girona i a Tarragona, per a gustos molt diversos. L’important, com sempre, és gaudir-ne. Us desitgem una bona revetlla i, sobretot, un bon 2010!

Entrevistem a Quimi Portet. Foto: Iván Giménez

Hem quedat en un lloc excepcional amb aquest músic que estrena setè disc en solitari. Esmorzem al mític bar Velòdrom de Barcelona, un local inaugurat el 1933, amb plena activitat durant la segona República i que es va reobrir el passat juliol després de massa anys oblidat. Ens asseiem davant d’un senyor seriós, cordial, que esmorza mentre li fem les preguntes de rigor. Però arriben els cafès i, després dels primers cinc minuts freds i artificials que tota entrevista demana, Quimi Portet comença a utilitzar aquella ironia fina que defineix les seves lletres. No parem de riure, i d’aprendre.

[Llegir entrevista al Dèria]

Parlem amb un dels majors experts en seguretat informàtica del nostre país

Estem al centre de Barcelona i hem quedat amb J, un hacker molt conegut a la xarxa, i que no vol fer pública la seva identitat per a no tenir problemes. Li direm així, “J”. No sabem ni la cara ni la pinta que fa.  Ens veu amb el Secundèria a la mà i s’apropa. És un noi jove, obert, amable. Li convidem a fer un cafè per a que ens expliqui com va entrar en aquest món i quins són els motius pels quals ha accedit a parlar, per primer cop, en un mitjà de comunicació.

[Seguir llegint a Dèria]

El relativisme postmodern diu que tot és qüestió de perspectiva. Potser és exagerat, i potser necessitem uns pilars bàsics des d’on construir les nostres conviccions, però és cert que una part fonamental de la intel·ligència és la capacitat per posar en dubte allò que anomenem “normalitat”. Preguntar-se, donar la volta, cercar alternatives. Qüestionar-se el món on vivim, si pot ser des de l’ humor, per fer-lo una mica millor.

En un temps on la política o, com a mínim, molts polítics estan en entredit, i quan sembla que els castells de naips, per molt castells que siguin, cauen en picat, la qüestió té més sentit que mai. En aquest número de L’Hiperbòlic, hem volgut parlar amb algú amb un discurs diferent al políticament correcte perquè, avui, aquestes correccions no garanteixen res. “J”, un noi de poc menys de 20 anys i que és un dels majors experts en seguretat informàtica del país, ens pregunta si un hacker és un activista o un delinqüent, i si criminalitzar la gent per les seves actituds és la millor manera d’integrar-los en això que anomenem “societat”. Potser, marginar a qui sap fer allò que nosaltres no, és donar via lliure a la mediocritat. I la por no justifica res.

Per això, hem entrevistat, també, Quimi Portet, ara que treu nou disc en solitari, per saber que els anys no l’han fet deixar de jugar amb les lletres i les melodies. Ens assegura que l’actualitat no l’interessa gaire. No ens estranya. Ser jove, també, vol dir mirar la realitat des d’un angle diferent. Per sort.

La nit del 12 al 13 d’agost de 1961, sense cap tipus d’avís, el govern de la part est de Berlín (la República Democràtica d’Alemanya) va construir un mur de 45 quilòmetres de llargada que separava la ciutat en dos. A un costat, la part oriental, el socialisme sorgit del Pacte de Varsòvia. A l’altre, la part occidental, el Berlín de la República Federal Alemanya. Mentre per a uns era “El Mur de contenció antifeixista”, per als altres es tractava, simplement, d“El Mur de la vergonya”.

El polític comunista Erich Honecker va ser el responsable de la planificació i realització del mur. Tot i que els aliats de l’Organització del Tractat l’Atlàntic Nord (OTAN) tenien informes que parlaven d’una idea similar, ningú s’esperava llevar-se el matí del 13 d’agost de 1961 i trobar-se amb una ciutat dividida en dos, i on els ciutadans de la part soviètica van quedar atrapats durant 28 anys. El primer dia, ja hi havia 5.000 membres de policia comunista i uns 5.000 membres de brigades especials.
…

Tot i que els responsables del mur asseguraven que era una protecció contra el capitalisme, tots els esforços en seguritat miraven cap a la seva pròpia part de la ciutat. Hi havia pistoles automàtiques per a qui intentava escalar, gossos i una tela metàl·lica situada sobre un bloc de formigó de més de 3 metres d’alçada. Tot i així, es van comptabilitzar un total de 5.000 fugues però, encara que el número no és exacte, se sap que van morir més de 250 persones.

[Seguir llegint a Dèria.cat]

Tornem a la batalla. Comencem temporada amb l’objectiu principal de fer-vos, a vosaltres els lectors,  protagonistes de L’Hiperbòlic. Tenim les mateixes idees i valors que sempre – el compromís amb el món universitari en català i ocupar-nos de les inquietuds que ens afecten als més joves – però volem renovar-nos. La revista ha de ser una eina més per comunicar-nos i, per aquest motiu, el paper i el web aniran de la mà. Has llegit algun article que t’interessa i vols més informació? El podràs trobar a Dèria.cat. Vols suggerir, comentar, proposar, queixar-te? Ara ja saps on fer-ho. Obrim finestres per fer la casa més gran.

Presentem aquest número de L’Hiperbòlic amb una entrevista a Bibiana Ballbé, la cara que associem més a les tendències, i que, través del programa que presenta junt amb Toni Puntí, demostra cada nit que la cultura no és un luxe de minories. El personatge triat per a la portada ens serveix com a declaració d’intencions, ja que des d’aquesta revista intentarem posar-te al dia del món de la música, el cinema i el teatre, la literatura i les noves tecnologies. I, per poder fer-ho, volem que ens aconsellis, que ens orientis, que ens diguis quan anem bé i quan no. La comunicació funciona, sempre, en dues direccions.

Organitzarem més concursos com l’UniFiccions, amb premis com el viatge a Egipte que es va emportar el guanyador, per seguir fomentant la creativitat. Crear, crear, crear… i compartir els nostres dubtes i il·lusions per construir quelcom junts. Una revista, potser. O una comunitat de joves. El motor ja està en marxa.

Per seguir parlant de música, hem volgut acomiadar aquest curs de L’Hiperbòlic amb un reportatge dedicat al moviment punk i als seus orígens, que van molt més enllà de portar cresta o no, i que reflecteixen un moviment social que, avui, molta gent està reivindicant. Tot torna i, en música, més. També trobareu, entre altres coses, una entrevista més que interessant: Ramon Garriga, membre dels Cabo San Roque, ens presenta La increïble història de Carles Carolina, la seva proposta en solitari que segueix la línia d’humor, rock, lletres enginyoses i un  pop cuidat que està funcionant tan bé a Catalunya.

Potser, des del boom del rock català, no ens trobàvem amb una generació amb tanta identitat musical i tanta qualitat per oferir. Només cal seguir què està fent gent com Manel, Estanislau Verdet o el genial Miquel Oliver. Parlem d’una música, en cert sentit, molt literària. I és que en allò que sempre insistim, que la literatura ens interessa – i molt – als joves, s’ha tornat a demostrar a la segona edició d’UniFiccions, on més de 200 universitaris han protagonitzat aquesta aventura. Precisament, en aquestes pàgines podreu llegir un resum de l’acte d’entrega de premis.

Però, com cada any, hem pensat en aquells que aprofiten, aprofitem, l’estiu per anar de viatge i us hem preparat un suplement de Destinacions i Turisme. França, Portugal, Irlanda… O, a prop de casa, acampades d’estiu i el millor teatre. I del millor teatre és d’allò que ens parla, amb veu de savi, Josep Maria Pou, la nostra portada, que tanca una temporada on ens hem sentit més a prop dels lectors, vosaltres, que, en definitiva, sou qui doneu sentit a aquesta revista. Ens veiem al setembre, renovats, amb força, i amb tota l’energia. Gaudiu de l’estiu!!!