El tren que acaricia la costa és un bon exemple de que tot té dues cares. Per una banda, les vies tallen el litoral com si fos un porció de pizza, allunyant el poble, i la seva gent, del mar, de la sorra. Cal travessar un soterrani brut i amb mala olor per arribar a una natura que ha format i transformat el caràcter dels seus habitants. Però és cert que, per altra banda, el trajecte és un regal pel viatger, que va fent surf, assegut al seient d’una línia regular. Un espectacle només interromput pel soroll de les ones i l’anunci de les properes parades.
Pierrot i Pantalone han pujat a la mateixa estació. Un torna de passar un diumenge al poble on va néixer, amb els mateixos amics amb els que va anar a l’institut. L’altre, el segon, ha agafat el tren en direcció de l’aeroport. Començarà la setmana en un altre país, cercant nous negocis i més fortuna que aquí, on, tot i que les seves empreses funcionen, ja no li donen els mateixos beneficis que fa uns anys. Les bombolles, encara que siguin resistents, acaben explotant. Com les converses.
PIERROT:
Cada dia el transport públic està més ple. Haurien de posar més trens o baixar-ne el preu.PANTALONE:
Cada dia la gent es queixa més.PIERROT:
Perdó? Jo no em queixo… Vull dir, bé, sí, però perquè el servei és molt millorable.PANTALONE:
I tant que es queixa. Tothom es queixa… i no us adoneu que vivim en el millor moment de la Història.PIERROT:
No em queixo. I no sabia que vostè havia viscut en molts altres moments de la Història. Disculpi’m.PANTALONE:
No es tracta d’haver viscut en altres moments, si no de ser conscients que l’estabilitat té un preu. No tot s’hi val, sap? Qui dels que estan aquí ha pagat bitllet? M’ho pot dir?PIERROT:
Normalment no acostumo a acusar ningú pel seu aspecte, o pel seu pentinat. Vostè sap qui paga i qui no segons com vesteix o parla?PANTALONE:
Com els hi agrada negar l’evidència…PIERROT:
Ara, qui és evident, és vostè.PANTALONE:
Jove, deixi-ho córrer. Ja sé com acabarà això…
{Segueix llegint a la revista 3 Viles}