Vacaciones. Es música. Una guitarra, una brisa y una conversación. Es un paseo eterno por calles, ramblas y jardines. Sobre todo, jardines. Es un vestido suave, blanco, y un vino delicado. Un estirarse sin esperar nada a cambio. Una bicicleta que recorre nuevos rincones. Un verso sin forzar, una metáfora espontánea. Un acento. Una mueca de nacimiento.

Vacaciones. Otros rostros, una mochila, una noche larga, de voces, de luna, del reflejo de un agua calmada. Una fotografía. Un edificio. Una Moleskine y un bolígrafo de punta fina. Unos cómodos zapatos. Piel. Verano es piel.

Nos vemos el 15 de agosto.

Una bona notícia, sens dubte, pels treballadors que veien, en aquest trasllat, un canvi radical en la seva vida diària. Les quantitats per les prejubilacions, les compensacions i les condicions de qui vol continuar treballant a l’empresa són discutibles. No tots creuen que els resultats del representants sindicals –d’UGT, CCOO i CGT- són perfectes. Sempre es pot demanar més.

Però - ens agradi o no l’expressió – estem en temps de crisi. Ara comença un estiu dur, on s’han començat a veure les primeres conseqüències d’una desceleració econòmica fàcil de predir. I és que viure en una bombolla permanent - creient que és la realitat natural - té riscos. Esperem que tots els tancaments, que vindran segur, es puguin solucionar amb acords que, com a mínim, recompensin els esforços dels treballadors.

El projecte

La Biblioteca de Catalunya com a responsable de compilar, processar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya, ha iniciat un projecte característic en les societats desenvolupades: es tracta del Patrimoni Digital de Catalunya (PADICAT). Aquest consisteix a capturar, processar i donar accés permanent a tota la producció cultural, científica i de caràcter general catalana produïda en format digital. En definitiva, l’objectiu és arxivar el web català.

El projecte, iniciat el juny de 2005, ha comptat amb la col·laboració tecnològica del Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) i amb el suport de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (STSI), i té un pressupost de 766.000 euros.

Projectes similars

En alguns països s’anomena “dipòsits digitals nacionals” o “arxius web” a projectes similars, essent els més coneguts el gegant Internet Archive , l’australià Pandora o el suec Kulturarw3.

Felip Puig ha estat encertat amb aquestes declaracions, i és que la quota és injusta per diverses raons. Primer, perquè pot quedar-se sense càrrec un home amb més capacitat que un altre membre del partit, només pel fet de ser d’un sexe determinat. I, sobretot, perquè amb la quota s’afavoreix la possibilitat que algú malintencionat pugui argumentar que una dona, sigui competent o no, estigui on està per arribar a un número determinat de membres femenins.

És indiscutible, però, que encara hi ha molt masclisme en el món polític. I en la majoria de camps, per desgràcia. Però la igualtat, la que no cerca fotos ni titulars, és la que s’aconsegueix creant les condicions per a que tothom pugui arribar allà on es mereix. Per tant, cal felicitar a Montserrat Candini que, sense quotes, sense mecanismes artificials, ha arribat a un lloc d’importància dins de CDC. I, segur, perquè els seus dirigits han vist en ella intel·ligència, capacitat i ganes. No un percentatge.

Escribo cada día. Una media de tres horas. Siempre, a la noche, con un gintonic en la mano. No me dedico, ni me dedicaré, a escribir relatos, ni poesía ni artículos para prensa. No hay mercado o pagan mal. Tengo una estructura con la que hago todas mis novelas. Inicio, nudo y desenlace. Tesis, antítesis y síntesis. Una historia de amor no consumado, un secreto, una muerte, un enemigo y una solución feliz. Catarsis para el lector que ya sufre demasiado en su vida diaria.

En otoño tomo notas, simplemente. En invierno, con un ritmo algo más estresante, escribo sin repasar nada. En primavera, corrijo. En verano ya he publicado y hago la promoción. Televisión, prensa, radio. Así, cada año. Una novela por temporada. Como máximo, dos.

Un primer pago del editor, al entregar el manuscrito, y el catorce por ciento de las ventas. Los royalties me cubren el día a día, los gastos cuotidianos. El dinero de los premios literarios, a los que únicamente me presento si me lo recomienda alguien del jurado, lo ahorro. Tengo algunos millones, ya. Pero yo no soy escritor por todo esto. Ni por la emoción del oficio. Ni por la facilidad que me supone teclear una historia detrás de otra.

Cuando sale una nueva obra al mercado, me disfrazo. Una peluca, unas gafas de sol y la misma gabardina. Viajo a una ciudad cosmopolita. París, Barcelona, Buenos Aires, Londres, Nueva York. Entro en la librería más importante de cada sitio y pido un ejemplar de la novela. Desde hace años es la única forma de eyaculación que conozco.