Albert Lladó

Diccionario Prescindible en la exposición ‘Setba Jove’  [Galería Setba. Plaça Reial 10, Barcelona]

Inauguración: martes 7 de septiembre, 20.00 horas. Entrada libre [Confirmación en Facebook]

[Artículo de Pablo Manzano en Boca de Sapo]

Diccionario prescindible, Albert Lladó y Daniel Llamas. Barcelona, 2010.

¿Y los datos de la edición? No, amigos, no se trata de un libro. Ni siquiera es uno de esos libros que no quieren parecerse a un libro. Escribió una vez Laura Fernández: «¿Se puede jugar al ajedrez con un tablero de Monopoly?» Difícil. Por mucho que se pretenda adoptar un formato de videojuego, serie o parrilla televisiva un libro siempre será papel y tinta. Al menos mientras esté impreso. Pero qué pasa si se combina texto, audio y vídeo. Entonces sí, el resultado podría ser literatura multimedia. Y en el caso de esta propuesta lo es. O como prefieren definirla sus creadores: literatura digital no digitalizada (?). Ellos son Albert Lladó y Daniel Llamas (un escritor y un animador multimedia, ambos de Barcelona, incipientes treintañeros), y juntos han concebido este diccionario que asombra por su originalidad y lucidez, inspirado en las greguerías de Ramón Gómez de la Serna. Contiene 260 palabras con definiciones prescindibles, pero en la mayoría de los casos muy imaginativas y sugerentes. «Yacer: Antónimo de nacer.» Contiene diez palabras por letra, nueve de ellas acompañadas de un gráfico, una ilustración o una fotografía, y la restante (siempre en negrita) representada por un vídeo o un interactivo musicalizado (en ocasiones estridente y perturbador, como para poner nervioso a un dadaísta). «Tacón: Plataforma desde la cual algunas mujeres producen música». Pero lo visual no es aquí un simple complemento del texto, sino una segunda significación, pues Lladó empezó por darle la vuelta a las definiciones del diccionario académico con la idea de que Llamas interpretara estas redefiniciones y aportara imágenes de producción y elección propia, todo encaminado hacia una tercera reinterpretación por parte del lector-espectador. «Real: Que existe, aunque sea en nuestra imaginación». Las definiciones, surgidas a veces de juegos de palabras o de palabras inventadas, se recrean según el caso en aspectos grises de la vida (miseria) diaria. «Sadismo: Práctica asumida como cotidiana en algunos puestos de trabajo». (Ver Inercia, Kafkiano, Oficina). O bien, nos recuerdan (el escepticismo con que miramos) el mundo que hemos construido. «Evolución: Proceso de decadencia con muy buena pinta y que se sostiene siempre que no se mire hacia atrás». Algunas ahondan en lo filosófico. «Mal: Invento relativamente moderno». «Tejer: Movimiento natural de la Historia y otras disciplinas. Sinónimo de metaliteratura». Otras arrojan luz de manera implacable sobre la épica de nuestra época. «Héroe: En la segunda parte del siglo XX, Woody Allen». Están las que nos hacen reír. «Mariposa: Insecto de mierda con glamour». Y las que nos roban una sonrisa por su agudeza. «Egoísta: Budista que se cree tan radicalmente especial que puede acabar con su propio Ego»…

[Seguir leyendo en Boca de Sapo]

Foto: David Lladó | Imatges.net

La calor de l’estiu et bloqueja els músculs, t’empresona al sofà o a la cadira de la terrassa, com si fos l’efecte d’una gegantina borratxera. La suor baixa en cascada pel coll, i la teva energia només l’utilitzes per queixar-te de la temperatura. Penses que has d’anar allà, o fer allò, que se’t fa tard, o que no pots deixar passar un altre dia per solucionar la paperassa burocràtica.Però no hi ha res a fer. Un té gelat, una cervesa ben freda, i a seguir esperant que a la nit baixin els graus.

Sort d’Internet. Amb el portàtil a les cames, com si estiguessis bressolant al fill que no pot dormir, vas navegant, naufragant, per pàgines sense sentit. Llegeixes en diagonal, veus algun vídeo de Youtube, i segueixes perdent el temps.

Sempre m’havia preguntat si hi havia algú que es digués exactament com jo. El nom i els dos cognoms idèntics. Vaig entrar a Facebook i vaig buscar. Dotze persones compartien la meva identitat. Un per un els vaig anar afegint com a amics i esperava, ansiós, que m’acceptessin. Així vaig passar tres o quatre nits d’agost, sense més preocupacions que imaginar com seria el meu doble, el meu antecessor o successor, aquell pel que em podien haver confós a la xarxa. Dibuixava mentalment la seva casa, la seva dona, les seves amants, els fills, què havien estudiat, com havien desenvolupat la seva carrera professional …

[Segueix llegint a la Revista 3 Viles]

Foto: David Lladó | Imatges.net

Avui hem quedat els de la feina per fer el sopar d’estiu. Aquest tipus d’actes serveixen per millorar un ambient acostumat a la rutina, als rols que exerceixen els segments de poder, i les tensions del dia a dia. Alguns, aprofitaran la nit per seguir criticant al seu encarregat. Altres, per llançar-se i intentar lligar amb aquesta noia que tenen a la taula de davant i a la qual encara no han sabut com convidar-la a una primera cita. La resta, beuran més del compte i durant la setmana no sabran on amagar-se.

El restaurant està a prop de les oficines. Una pizzeria. No és car i, més o menys, tothom queda content. Hem quedat a dos quarts d’onze perquè alguns treballen fins tard aquest divendres. Descanso a casa, em dutxo, m’arreglo i vaig amb metro. He de fer transbordament i, per tant, he sortit molt abans. Els vagons del metro semblen haver estat llogats per treballadors que van als seus sopars d’empresa. Tothom va arreglat com volent mostrar als seus companys que, fora del seu lloc de feina, tenen vida, i molt més interessant del que podria semblar. Molts d’ells porten una bossa en què amaguen el regal que utilitzaran per l’amic invisible, una mena de joc estúpid en el qual s’acorda, per endavant, quant es gastarà cadascú. Un sap a qui li ha de regalar, però no qui li regala a ell. Es tracta d’una espècie de ritual que s’intensifica en Nadal, i amb el qual les botigues dels xinesos fan l’agost. Tot sol acabar a les escombraries.

Arribo a la porta de la pizzeria just a temps. No hi ha ningú. I és estrany. Porto en un paper doblegat, a la butxaca de l’americana, la direcció que em van passar per correu electrònic. No m’he equivocat, segur. Però passen els minuts i no arriba ningú. Començo a dubtar si és l’hora que vaig llegir. Això sí que no ho vaig apuntar. I si han quedat una hora abans i estan tots dins? Faré el ridícul. Però ja passen quinze minuts i que ningú hagi arribat és francament rar. Entro, sortejo a tres cambrers que porten com trofeus tres pizzes gegants, i em fico en un menjador. Miro ràpid, però no reconec a ningú. En aquest precís moment me n’adono que no porto les ulleres. Tinc una mica de miopia i, si no vaig al cinema o al teatre, prefereixo no utilitzar-les. I si em veuen? Suo, surto ràpid i ensopego amb un cambrer que renega alguna cosa en italià. Com a mínim, és un restaurant autèntic.

[Segueix llegint a la Revista 3 Viles]