Avui hem quedat els de la feina per fer el sopar d’estiu. Aquest tipus d’actes serveixen per millorar un ambient acostumat a la rutina, als rols que exerceixen els segments de poder, i les tensions del dia a dia. Alguns, aprofitaran la nit per seguir criticant al seu encarregat. Altres, per llançar-se i intentar lligar amb aquesta noia que tenen a la taula de davant i a la qual encara no han sabut com convidar-la a una primera cita. La resta, beuran més del compte i durant la setmana no sabran on amagar-se.
El restaurant està a prop de les oficines. Una pizzeria. No és car i, més o menys, tothom queda content. Hem quedat a dos quarts d’onze perquè alguns treballen fins tard aquest divendres. Descanso a casa, em dutxo, m’arreglo i vaig amb metro. He de fer transbordament i, per tant, he sortit molt abans. Els vagons del metro semblen haver estat llogats per treballadors que van als seus sopars d’empresa. Tothom va arreglat com volent mostrar als seus companys que, fora del seu lloc de feina, tenen vida, i molt més interessant del que podria semblar. Molts d’ells porten una bossa en què amaguen el regal que utilitzaran per l’amic invisible, una mena de joc estúpid en el qual s’acorda, per endavant, quant es gastarà cadascú. Un sap a qui li ha de regalar, però no qui li regala a ell. Es tracta d’una espècie de ritual que s’intensifica en Nadal, i amb el qual les botigues dels xinesos fan l’agost. Tot sol acabar a les escombraries.
Arribo a la porta de la pizzeria just a temps. No hi ha ningú. I és estrany. Porto en un paper doblegat, a la butxaca de l’americana, la direcció que em van passar per correu electrònic. No m’he equivocat, segur. Però passen els minuts i no arriba ningú. Començo a dubtar si és l’hora que vaig llegir. Això sí que no ho vaig apuntar. I si han quedat una hora abans i estan tots dins? Faré el ridícul. Però ja passen quinze minuts i que ningú hagi arribat és francament rar. Entro, sortejo a tres cambrers que porten com trofeus tres pizzes gegants, i em fico en un menjador. Miro ràpid, però no reconec a ningú. En aquest precís moment me n’adono que no porto les ulleres. Tinc una mica de miopia i, si no vaig al cinema o al teatre, prefereixo no utilitzar-les. I si em veuen? Suo, surto ràpid i ensopego amb un cambrer que renega alguna cosa en italià. Com a mínim, és un restaurant autèntic.
En Pau ha entrat a treballar a una empresa nova, just al centre de Barcelona. És el seu primer dia, i està realment impressionat. Tots els primers dies són difícils, estranys, i un se sent una mica perdut en un món que no coneix. Però és que, a més, la seu on ha de treballar – que és la central – està situada en un gratacels gegant, amb centenars de passadissos que no se sap a on porten, però per on tot de gent camina com si sempre arribés tard.
En Miquel fa molts anys que treballa en aquesta sucursal de la multinacional sueca més important dins del sector de servidors informàtics. Sempre porta corbata, camisa ben planxada, vestit fosc i pentinat al detall. Té un petit despatx, i avui ha arribat una mica abans perquè havia de preparar els papers per un nou empleat que comença aquest dilluns per ajudar-lo amb part de la feina acumulada.
La formació ha ser ràpida perquè no hi ha temps que perdre. La setmana que ve tenen reunió amb uns xinesos que volen implantar el sistema a tota la xarxa de supermercats que tenen a Pequín. Els hi han de convèncer de les funcionalitats, de la navegabilitat i de tots els avantatges de l’eina amb la que desenes de tècnics especialitzats han fet proves els darrers mesos.
La joven editorial Blackie Books ha publicado El incongruente de Ramón Gómez de la Serna, texto de 1922, que será la primera “novela de la nebulosa”, tal y como la llamaría el propio autor. Con una portada magnífica, ilustrada por Jean Jullien, actualiza la obra y nos demuestra que la modernidad es una cosa muy antigua.
El lector de El Incongruente del que hoy les hablamos está fascinado al conocer al protagonista de la obra. Gustavo, dolido de incongruencia mágica, confunde cuadros con espejos, descubre playas llenas de pisapapeles y mujeres enamoradas, y vive la realidad como un constante acto poético. Y el lector, por fin, se contagia. Mientras está a punto de acabar de leer el libro, observa un antiguo retrato que tiene en la habitación. Se acerca, y ve un espejo. De esta manera, comienza la autoentrevista que reproducimos a continuación.
¿Es una novela lo que acabo de leer?
Rotundamente sí, y absolutamente no. Que todo es relativo es muy relativo. Y como dice Julio Cortázar, en el panegírico que presenta la obra, “hay capítulos cerrados y abiertos a la vez como caracoles que participan del cuento, el poema y la biografía” y admite ser leída en cualquier punto de su transcurso.
Como caracoles…
Sí, ¿cómo hablar de incongruencia desde una estructura aparentemente lógica? Muy pronto Gustavo nos dice que no tiene lógica y que, por lo tanto, se desata de “todas esas cosas apretadas y muy ligadas que tienen los otros, las cosas que les obligan, les conducen, les llenan de dolor…”.
La fila de cirios apagados de Kavafis, el humo que se acerca, los cipreses que se dibujan dentro de cada hoguera, y la idea de generación que, aunque se sabe irreal, se re-crea en su poder taxonómico. La nostalgia de re-conocerse en una canción pasada de moda, en un grupo que ha desaparecido de la memoria colectiva, el vinilo abandonado en una caja de cartón que ya nadie consulta.
El amor como bomba de relojería, el volver como juego de espejos, los reyes de las Castillas que amenazan con las espadas del pasado, y el mismo calor, tan cambiado, de hace cinco años. Las playas de la construcción, los naipes que coleccionan faroles, y las farolas que no encuentran qué utopía iluminar.
Las puertas con la que abrir tres veces diez heridas. A lo poético, a lo inefable, a las escaleras, a las terceras oportunidades. Los símbolos sin signos. La anestesia con limón exprimido. La fábrica de información, y las fotocopias como armadura. El humo, otra vez. Las velas que se apagan. Y acudir, por fin, a la tecnología para encontrar antorchas digitales. Todo vale para seguir con la roca, siempre por pulir.
Licenciado en Filosofía, trabajo como periodista. Acabo de publicar mi primera novela: 'La puerta'
