
Foto: instantanies.net/David Lladó
Jaume i Joan treballen en el sistema de clavegueram de la ciutat des de fa anys. Passen vuit hores al dia entre túnels, rates i excrements d’animals que no són capaços d’identificar. Lliuren els caps de setmana i, amb el pas del temps, s’han fet tan amics que, molts dissabtes, sopen junts, amb les seves dones i fills.
- No sé, Jaume. La cosa està fotuda. Diuen que han escoltat dir a l’encarregat que, a partir de gener, res serà igual.
- A la dona ja li han explicat que, a l’oficina, no podran gastar tant de paper, i, fins i tot, els hi han insinuat que els bolígrafs els portin de casa. La crisi, la crisi, que s’escampa per tot arreu.
Els dos amics, d’esquenes, i amb la poca llum, semblen bessons. Porten la mateixa granota que, en un temps llunyà, va ser blava. Sembla que més endavant hi ha una fuita d’aigua. Corren. No saben ben bé per a què, però corren cap el lloc on no para de sortir aigua.
- Què fem? -, pregunta en Joan.
- No sé. Potser cal avisar els soldadors. Això sembla una canonada trencada…
- No, home! Em refereixo a això de la feina…
- Ah… Doncs, la veritat, no sé si podríem assessorar-nos a través d’un sindicat. – insinua en Jaume.
L’aigua no para de sortir. Ara, els hi arriba fins els genolls, però no saben com aturar la fuita. En Jaume treu la ràdio d’una de les seves butxaques, però sembla que no funciona.
- Potser caldria parlar amb alguns de dalt… – diu en Jaume.
- Amb l’interventor? O creus que podem intentar reunir-vos amb el cap? Ni tan sols ens saluda quan es veu arribar. – contesta en Joan.
- Em refereixo a algú de les obres! Que això no para i ens estem posant xops!
En Joan treu un rotllo de cinta aïllant i, tot i saber que és una solució precària, comença a tapar el forat que s’ha anat fent a la paret. Evidentment, s’hi cola l’aigua per les múltiples escletxes, però sembla que disminueix el ritme.
- Jo estic content, aquí. Vull dir, que tenim dissabtes i diumenges festa, i que sempre que m’he posat malalt… Te’n recordes de quan vaig agafar la pneumònia?
- Clar que me’n recordo. – intervé en Jaume.
- … doncs es van portar bé. Cada setmana venia el metge a casa, parlava amb la família, em pregunta si podia sortir a donar un volt o em quedava al pis tot el dia… No sé.
- Potser l’any que ve serà millor. Els meus pares han passades de pitjors, i els avis… – explica en Jaume.
- Però estan els fills, Jaume. Saps que la Núria just ara ha començat la universitat. I el teu Pol?
De cop, tota la llum del túnel fa un intent d’apagar-se, però torna ràpidament. Veuen un ombra al final del passadís, i criden. Ningú els hi respon. En Jaume torna a intentar fer sevir la ràdio, però sembla que hi ha un problema de connexió.
- I les vacances. No vull renunciar a les vacances. Va ser fantàstic quan vam marxar aquells quinze dies a Punta Cana. Te’n recordes, Jaume? Te’n recordes de les fotos?
- Com vols que no me’n recordi! Aquella piscina, i la barra lliure… Com vam riure amb la…
(…)
[Seguir llegint a la revista 3 Viles]