Les persones som polièdriques. No som només allò que estudiem, ni allò de què treballem, ni allò que hem fet en el passat. Som moltes coses a la vegada i aquesta complexitat és la que ens fa més rics. Si fóssim sempre previsibles no ens diferenciaríem d’altres animals que creiem menys evolucionats. Potser, ser humans és això.
De totes formes, per anar ràpid en la vida diària, utilitzem el sentit comú. Associem idees i conceptes segons la nostra experiència. Generalitzem, vaja. I, la majoria de vegades, ens serveix, és útil. Però hauríem de ser conscients que això és només una eina, no podem pensar que aquesta és la realitat perquè les variables sempre són moltes més, amb combinacions de factors que no podem ni imaginar. I si tot allò que fem està guiat pels nostres prejudicis, ens estem perdent massa coses. No tot funciona sota la llei de la causa i de l’efecte, per sort, perquè la capacitat que tenim els humans per sorprendre’ns és una qualitat i no, un defecte. Potser, la curiositat és això.
És el cas del nou disc de Miqui Puig. Tot i que el gran públic el coneix pel personatge histriònic i exagerat – i massa vegades pedant – que interpreta a la televisió, l’excantant de Los Sencillos té molts registres. Aquest mes, a L’Hiperbòlic parlem amb ell per descobrir el seu nou treball Impar, un ball entre la quotidianitat i l’hedonisme. Potser, la intel·ligència és això.
Deja una respuesta