…
‘La puerta’, el teu salt a la novel·la de ficció, la vas publicar per entregues setmanals a través d’internet. Què et va aportar aquesta experiència online?
Per damunt de tot, el compromís amb el lector, i sobretot amb mi mateix, d’escriure un capítol cada setmana. En el meu dia a dia faig feines ben diverses i això m’impedia concentrar-me a l’hora d’escriure una novel·la. D’aquesta manera, m’obligava a mi mateix.
Per altra banda, a l’escriure per la xarxa, l’estil és molt precís: frase curta, capítols breus, llenguatge líric però directe…
Què té d’autobiogràfic?
És un llibre que s’emmarca en allò que han anomenat “autoficció”. O sigui, agafo elements de la realitat (el protagonista ha estudiat el mateix que jo, ha viscut als mateixos llocs, comparteix obsessions, …) per crear una història de ficció. El més important era construir la sensació de versemblança en el lector i, parlant del que coneixes, és més possible que ho aconsegueixis. Sobretot, si és la teva primera novel·la.
En canvi ‘Paraules’ és un recull de vint entrevistes entre les moltes que has fet. Va ser difícil fer una tria?
Triar és el més difícil. A més, és el resultat de tres o quatre anys de col·laboracions amb diaris, revistes, …Però tenia clar dues coses: que no volia un recull “generacional” (hi ha creadors de totes les edats) i que no volia incloure cap personatge que només hagués fet l’entrevista per promocionar un producte concret (moltes de les trobades eren per parlar d’una novetat, però era l’excusa per conversar sobre tota la seva obra).
Quina empremta t’ha deixat cadascun dels personatges entrevistats?
Crec que el periodista no ha de patir d’indiferència – la passió també hi té cabuda – però tampoc deixar-se emportar per la mitomania. Si no, l’entrevista, no funciona. Tot i així, és cert que alguns personatges són realment brillants. Només un exemple: Palau i Fabre m’explicava com, amb la meva edat, va entrevistar a Lorca. O com sortia per París amb Picasso o Camus… Era un luxe parlar, durant més d’una hora, amb una enciclopèdia viva de la història de l’art de les tres darreres generacions.
Probablement les entrevistes a Paco Candel i Josep Palau i Fabre van ser les darreres que van oferir.
Sí, eren grans, ja. Candel em va atendre a l’hospital. Ple de lucidesa i amb una humilitat que només ens pot servir com a lliçó.
Com valores els comentaris dels teus lectors i lectores?
A mi m’afecten. Per això, l’experiència a la xarxa em va servir molt, però també hi va haver un moment que els comentaris em despistaven. L’escriptura és un procés estrany (com a mínim, per a mi), de solitud, on mai estàs segur de si el que estàs fent és una genialitat o ha d’anar, directament, a la brossa.
Ets filòsof i exerceixes de periodista. D’alguna manera, la filosofia del s. XXI ha passat a l’acció?
Sóc llicenciat en filosofia. Ser filòsof és molt més bèstia, i important, que estudiar una carrera. Avui, més que mai, són imprescindibles i cal que passin a l’acció. Si la filosofia no surt de les aules, els ciutadans aniran perdent el poc sentit crític que ens pugui quedar encara. I, sense sentit crític, s’obren totes les escletxes per a que entrin els populismes: xenofòbia, masclisme, precarietat laboral, abismes generacionals, … La filosofia ens parla del nostre dia a dia.
[Segueix llegint l’entrevista, realitzada per Ramon Texidó, a Diari Maresme]
Deja una respuesta