El TNC obre temporada amb Joan Maragall, la llei de l’amor, dirigida per Joan Ollé. I ho fa a la Sala Gran, amb totes les parafernàlies necessàries per donar a aquesta Catalunya la imatge d’un poeta nacional, espectacular, però desconegut per la majoria, a part de la caricatura que de petits en fèiem de La vaca cega. Però el mateix Ollé reconeix, en el programa de mà, que fins ara no havia entrat mai “en la seva escriptura més enllà dels seus versos més coneguts… que em sonaven a jocs florals, a englatina i a flor natural, a apocat, a cursi, a passat…”. L’encàrrec de l’obra, un exercici pràcticament arqueològic, és un repàs per la vida i els textos de l’avi de Pasqual Maragall.
Dividida en dues parts de 50 minuts cadascuna, la proposta d’Ollé – que indiscutiblement és un dels millors directors que tenim – no funciona des del primer moment. No emociona. En poques ocasions abandona aquesta olor a naftalina, aquest vellut vermell que ho inunda tot, aquesta imatge de despatx tancat al món i a les idees. Sembla una obra escolar, que ens vol explicar tot el que ha fet el poeta, però sense riscos, sense entrar a fons en el missatge profund que Joan Maragall ens deixa com a herència. Ollé, com ho ha fet tantes altres vegades, podria haver sigut molt més radical, haver-se tirat a la piscina, però no sabem per què, s’ha frenat, mostrant simplement un bon home que pensa i escriu en català, i poca cosa més.
Catalunya ha volgut convertir en mite a Joan Maragall. Però, per fer aquestes coses, cal respectar els mites, primer. Calia fer-ho recitant en una Sala Gran, amb una acústica preocupant, com si només així es fes més gran al poeta? Calia cantar La ginesta amb aquesta imatge d’una natura falsament innocent i pulcre? Calia insistir en el Comte Arnau més decadent? Calia passar, només de puntetes, per la modernitat de Maragall? La sensació és que el personatge polièdric que era, amb aquest cristianisme que admirava la vitalitat de Nietzsche, i la seva complicada relació amb Espanya però amb la complicitat d’Unamuno, queda en un segon pla. Aquí estava la radicalitat. Aquí Ollé podria haver gratat. De fet, quan ho intenta tímidament, al principi de la segona part de l’obra, apareix un creador valent, amb una intel·ligència que va de la mà del compromís amb la cultura i la societat…
[Seguir llegint a la revista Benzina]
Deja una respuesta