El somni romàntic. Richard Wagner utilitzava el terme alemany “Gesamtkunstwerk”, traduïble com a obra d’art total, per referir-se a un tipus d’obra que integrava la música, el teatre i les arts visuals. De fet, defensava que la tragèdia grega fusionava tots aquests elements fins que es van separar en gèneres diferents. Però les classificacions, les taxonomies, només ens serveixen per explicar les realitats massa complexes, aquelles que s’escapen de les paraules i, fins i tot, de les idees. A vegades se’ns oblida. La creació és, hauria de ser, molt més ambiciosa. Només es traspassen fronteres quan s’està convençut que, en essència, no existeixen.
En un context on s’ha abusat, una vegada i una altra, de la paraula fusió, més per a vendre que per establir connexions, Enrique Morente representava aquest creador lliure que sap que, per creuar el pont, només cal començar a caminar. Primer cantaor en guanyar, el 1994, el Premio Nacional, es va formar amb els millors per començar a desaprendre. Que la tècnica només és tècnica, i que, com menys es faci present, més s’està a prop del misteri. Una veu, la de Morente, que viatja des del passat per construir sonoritats radicalment noves. “La originalitat consisteix en tornar a l’origen”, deia Gaudí. Un art que viu en el risc perquè és l’únic lloc on es pot viure.
Reconegut pels més puristes, i després d’haver actuat per tot el món, Enrique Morente no tenia cap necessitat de jugar-se la carrera. Però les necessitats de l’home comú no són les mateixes que les del creador. Llavors, el 1996, enregistra, amb el grup de rock granadí Lagartija Nick, Omega, i canvia la història del flamenc i, segurament, la de la música contemporània. No estaven sols. Els hi acompanyaven artistes com Vicente Amigo, o Tomatito, per adaptar poemes de Federico García Lorca i temes del cantautor canadencLeonard Cohen. El que podria haver estat rebut com un atreviment, o un simple experiment, va concloure en una obra mestra. De fet, Morente ha donat veu, i vida, a poetes com Miguel Hernández, Machado, Lope de Vega, Al-Mu’tamid, Rafael Alberti o Hierro, entre molts altres. La música i la literatura, de la mà.
(…)
[Seguir llegint a la revista Benzina]
Deja una respuesta