Érem sacs de pell, brossa, runa que llençar. Ens apilotaven en aquella sala minúscula, en una mena de lliteres, totes juntes, sense espai per respirar o tenir la més mínima intimitat. Algunes de nosaltres, fins i tot, ens deixaven durant dies – tenir una noció del temps exacte era impossible allà dins – en una mena de capsa gran, de fusta, com castigades per ves a saber què.
Algunes sortien i mai més les veiem tornar. De fons, sobretot per la nit, quan es deixaven la porta mig oberta, es podia veure una mena de fum, de vapor, que no enteníem d’on venia. No ho havíem pactat, però totes sabíem que el millor era callar. No preguntar en veu alta el que semblava massa evident. Negar la realitat, o plorar, tampoc ens hagués garantit res d’especial. Simplement, deixàvem passar els minuts, les hores, esperant que la propera no fos una mateixa.
A vegades, se sentien crits, i riures, i sexe. Quan cuinaven, es venia l’olor, com una condemna més. L’habitació era una fotografia desoladora. Moltes estaven estirades, arreplegades en elles mateixes, com si fossin un tronc sense braços ni cames. Altres, penjades com pernils, semblaven haver mort a la forca feia anys. Només es movien mínimament quan entrava una mica de vent, com una fulla que veu passar la primavera, però que sap que no s’aturarà en aquell precís lloc. Érem primes però gens àgils.
Jo m’havia refugiat amb un grup, al fons de l’habitació, i mai ens vam molestar. Totes érem molt semblants. Allà dins era molt difícil saber l’edat de cadascuna, però s’intuïa pel color de la nostra pell, al principi molt blanca, però després embrutida per la tristesa i la humitat. Estranyament, a totes ens va començar a sortir una caspa semblant. El terra n’estava ple.
Aquell home era un assassí, se li veia a la cara. Un psicòpata, perquè no tenia pinta de tenir consciència de fer res mal fet.
La majoria érem orfes. O, com a mínim, no sabíem on estaven els nostres pares i mares. Molts joves, vam passar d’un lloc a l’altre, sense que ningú ens donés gaires explicacions. Esperàvem aprendre un ofici, fer una carrera, però tampoc teníem gaires referents, la veritat.
Era molt d’hora. Hi havia olor a cafè i a galetes. I pudor a gas. Vaig escoltar moviment. L’home entrà a l’habitació i va anar apartant a les companyes, una a una, com si fossin mocadors bruts. Recordo que vestia de blanc, però, a la vegada, estava brut. Tenia les mans grans, d’os, de gegant.
(…)
[Seguir llegint a la revista 3 viles]
Deja una respuesta