El pintor és un home solitari. Viu al centre de la ciutat, però pràcticament no es relaciona amb ningú. Treballa de nit, s’aixeca tard, i, tot i que sempre compra als mateixos llocs, només saluda breument, agafa el que necessita, i marxa ràpid. El coneix tot el barri, però amb ningú té confiança.
L’home no té parella. Ni fills. Tampoc té televisió, ni mascota. El seu pis és petit, però té dues habitacions i una cuina. En una, dorm i menja. L’altre, la fa servir de taller. El terra està ple de plàstics, pinzells, i restes de pintura. Treballa amb materials com ciment i coles, i sorra. Hi ha espàtules de totes les mides. I cubells.
No es cuida, ni cuida la casa. Diuen que com tens ordenat el lloc on vius, tens ordenat el cap. Hi ha plats bruts a l’habitació, i roba sense planxar per tot arreu. El forn s’ha convertit en un armari, i al lavabo conviuen els pinzells bruts amb els raspalls de dents. El passadís, tot i que també és molt petit i estret, funciona com un magatzem improvisat.
Hi ha una ampolla de whisky mig buida. I teles sense estrenar. També molts papers de diari que utilitza a les seves obres com a collages. Hi reflexiona sobre la societat de la sobre-informació i com, sense adonar-nos, amb l’arrogància de qui creu que viu en un món on se sap tot, no hem evolucionat prou a nivell d’un coneixement ampli, de saviesa en el sentit ampli i clàssic del terme.
Es fa un entrepà. Pernil i un got de vi. Escolta la ràdio una estona, al vespre, com cada dia. S’hi posa l’uniforme de treball, un vell xandall ple de pintura seca. Comença a obrir pots. Barreja colors. Fa les primeres proves en paper, però no triga en passar-se al gran format, on veritablement s’hi sent a gust.
Fa anys, quan l’expressionisme abstracte havia tornat a estar de moda, s’hi guanyava la vida molt bé. No perquè s’interessés per promocionar la seva obra, ni perquè en realitat li importessin gaire els diners. Mai s’hi havia dedicat del tot. Necessitava molt poca cosa per viure. Però la Carme Funés, la seva marxant, havia aconseguit que les principals galeries del país es barallessin per tenir les seves peces. També havia estat exposant a Londres, i Berlín, i Amsterdam. El mercat era gran, i el diner negre es rentava amb les seves teles de colors i materials de construcció del pintor solitari.
Ara era diferent. La Funés havia marxat a Buenos Aires, abandonant-lo. Ell s’hi passava hores pintant, però no era capaç de sortir del seu estil, francament molt personal, però que cansava als clients fidels.
Aquell vespre va començar a encolar la tela. Després hi va enganxar retalls de revistes pornogràfiques. I porexpan. També va afegir-hi guix, i fins i tot agafà el betum negre, que tenia per les sabates, per crear unes figures sinistres. Mai va entendre què pintava, per què, i d’on li venia aquesta energia interior. Però no hi havia alternativa: o ho feia, o ho feia.
(…)
[Seguir llegint a Revista 3 Viles]
Deja una respuesta