Diari Maresme. Pineda de Mar, desembre de 2006. Una conversa amb Pere Aragonès.
Com i per què comença la teva experiència política?
Comença l’estiu del 98, a Pineda. Érem un grup d’amics independentistes i d’esquerres, i vam conèixer a gent de les JERC de Calella. A partir d’allà, ens vam organitzar.
I quina força té les JERC dins d’Esquerra?
Segurament, i si ho comparem amb els altres, som l’organització política juvenil que tenim més incidència dins del nostre partit. Per una banda, és per una qüestió històrica. El que és ara el aparell polític d’ERC son gent formada a les JERC i, per tant, tenim una entrada més fàcil. Per altra banda, dins del programa d’ERC la gent jove és molt important. Això en els congressos es nota. Tenim molta força, però això es tradueix en treball i en responsabilitat.
I aquesta força com va influir per a demanar el No al referèndum?
Nosaltres crèiem que demanar el No era lògic, després de tot el procediment que s’havia estat seguint. ERC va ser qui va iniciar el procés de reforma de l’Estatut i preteníem aconseguir uns certs objectius. Sobretot, que poguéssim recaptar els impostos des d’aquí. Però després de la negociació de Madrid cap d’aquests objectius s’aconsegueix i, per tant, dir que No era el més lògic. Les mancances de l’Estatut ja s’estan comencem a veure. El tema de l’Aeroport d’aquest estiu, el tema de la RENFE…
Sí, però Esquerra va dubtar si demanar l’abstenció. Són les JERC qui pressionen a la direcció del partit.
Esquerra tenia molt clar que hi havia un rebuig a aquest Estatut. Però les diferents formes de rebuig eren demanar el No, coincidint amb el PP per motius absolutament diferents, o abstenir-se. Però, sí, nosaltres, les JERC, vam apostar des del principi pel No, i es va corregir la posició neutre del partit.
Per què és millor aquest tripartit?
Hi ha una cosa bàsica: Ara sabem que podem cometre molts errors. Ara sabem que les diferències s’han de resoldre internament. S’han de pactar les discrepàncies des de dins per a donar una coherència al Govern. A part, fa tres anys, teníem molta il·lusió per a canviar totes les coses de cop. I hem descobert que, de cop, no es pot canviar tot.
Però molts votants d’ERC preferien el pacte nacionalista.
Hi ha de tot. Però jo crec que la gent que planteja que era millor un pacte amb Convergència ha de pensar que ERC és un partit d’esquerres. Les polítiques d’esquerres amb Convergència són molt difícils d’aplicar. A més, si ho mires des d’un punt de vista nacional, Convergència no és independentista. Tenen el mateix horitzó de sobiranisme que el PSC, que és l’Estatut.
Puigcercós ha dit, recentment, que ell no és nacionalista. Quina diferència hi ha entre ser nacionalista i ser independentista?
Jo tampoc sóc nacionalista. Per a mi, la necessitat que Catalunya sigui independent no és només una qüestió de llengua i de cultura. El nacionalisme català només defensa aquests trets culturals propis, i ja està. L’independentisme va més enllà, vol que les coses que ens afecten aquí es puguin decidir des d’aquí. O sigui, no només hem de defensar la política cultural, sinó l’econòmica i la social, també. Per a nosaltres, la justícia social i la independència són dues cares de la mateixa moneda.
No es pot negar, però, que a la història d’Esquerra hi ha dos branques molt diferenciades. Una branca seguidora de Macià, clarament nacionalista, i una branca que segueix a Companys, de moviments més socials, d’esquerra. Pere Aragonès en quina de les branques s’hi sent més còmode?
Jo, amb les dues. Crec que són inseparables. És a dir, jo crec que aquest país no pot fer unes polítiques d’esquerra plenes si no té un Estat propi. Precisament, la gràcia que va tenir Esquerra als anys 30 va ser lligar el sentiment nacional d’una bona part de la gent amb l’esperit social. El nostre projecte és aquest.
Tots els polítics vau sortir molt somrients, molt alegres, el dia de les eleccions, quan es van saber els resultats. No creus que és molt preocupant el nivell d’abstenció? Era un dia per a estar alegres?
És veritat. Quan hi ha eleccions tothom diu que ha guanyat, i està molt content. És preocupant, l’abstenció. Però hem d’entendre que la participació política no és només participar en un partit polític. Quan algú va a una manifestació per l’habitatge digne, quan participa en un sindicat, … aquesta gent està fent política. Per tant, la política va més enllà dels propis partits. Sempre diuen que els joves passen de la política, però és que és la política qui ha passat dels joves durant molt temps.
Com es poden arreglar les relacions a Madrid, que han patit tant desgast darrerament?
És un problema històric. Per a mi, no és la meva màxima preocupació. Hi ha una part molt important de l’elit política a l’Estat espanyol que viu encara de l’Estat centralista. Quan li toques això, aquesta gent respon.
Què és més urgent arreglar al Maresme?
Té els mateixos problemes, més o menys, que la resta de Catalunya. Molta gent gran està venint a de Barcelona a viure aquí, i això provoca que el preu dels pisos augmenti. Els joves, per tant, no poden marxar de casa. I el segon gran problema és la indústria. Catalunya abans podia competir amb Europa tenint els sous més baixos. Això ja s’ha acabat. Ara al Marroc competeixen amb sous més barats, o a Àsia. Això vol dir que la indústria tèxtil, que al Maresme és molt important, s’està desfent. Cal que ara competim en innovació i en coneixement. Aquesta indústria s’ha de renovar. Tampoc s’ha d’oblidar el problema del transport. Les línies de RENFE són insuficients.
Per acabar, ens pots dir un polític que admiris pel seu estil que no sigui d’Esquerra?
Hi ha molts. Una de les persones que més m’agrada pel seu estil és Josep Piqué. Els continguts són absolutament contraris al meu punt de vista, però és un dels polítics amb més nivell a Catalunya. Jordi Hereu també és molt bo. M’ha sorprès molt la seva capacitat de comunicació amb la gent.
