Carnestoltes és la festa de les disfresses, de les màscares per a treure’s la màscara, de l’alegria dionisíaca, d’allò políticament incorrecte, del color entre tanta quotidianitat, tant despertador, i tanta rutina.
No hauríem d’oblidar que durant el franquisme aquesta celebració va estar prohibida. I no hauríem d’oblidar que la ironia, l’humor, i les ganes de riure són armes, les armes a les que tota batalla del dia a dia hauria de recórrer. Per això, i perquè encaixar les bromes hauria de ser senyal d’intel·ligència, no s’entén que aquest any no surti en Pellofa, «el rei dels poca-soltes», a la festa Mataró. Sembla que a l’Administració no els hi feia massa gràcia.
A veure si som capaços de riure una mica més durant l’any, i no només a començaments de febrer, i tenim la capacitat de relativitzar-ho tot. Que els problemes de la vida, els autèntics, no tenen remei. I els que el tenen, amb un somriure, i amb una mica de sarcasme, segur que es porten millor. Visca el carnestoltes i visca el sentit de l’humor.
Deja una respuesta