El desallotjament del passat divuit de març dels estudiants anti-Bolonya de la Universitat de Barcelona, on portaven quatre mesos tancats en senyal de protesta, va acabar amb una batalla campal al mig de Barcelona. Al vespre, sobre les vuit, hi havia una manifestació on, a més dels estudiants, altres sectors de la societat civil s’hi sumaven a les queixes per la gran violència amb que els Mossos d’Esquadra havien sortit al carrer.
Qui creu que la cosa anava d’uns estudiants violents que només cercaven la provocació, s’equivoquen. Allà hi havia famílies que passejaven, estrangers que no s’ho podien creure, i veïns espantats que es refugiaven als portals més propers. També periodistes que, jugant-se el físic, intentaven explicar què estava passant. Tots van sortir malparats. Els cops de porres anaven d’un lloc a l’altre, indiscriminadament.
Molts comentaristes han comparat aquesta actuació policial amb la dels tristament coneguts com a “grisos”, la policia franquista més reaccionaria i agressiva. Però això va passar en ple segle XXI i, en pocs minuts, la xarxa estava bullint de fotografies i vídeos on es veien als agents de la policia catalana fent de tot menys la seva feina. Només cal cercar una mica al Youtube per comprovar que, tot i que anaven perfectament identificats, els antiavalots van agredir constantment als companys de la premsa. El balanç fa esgarrifances, i fàstic. Més de trenta-tres professionals han estat ferits. L’acció policial és prou greu, i certament estranya, com per preguntar-se què ha passat i per què. I és que ha estat un seguit de despropòsits i de fer les coses el pitjor possible. És la crònica dels fracassos.
En primer lloc, el rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, hauria de reconèixer que ha fracassat. Si realment els estudiants que s’havien tancat a la facultat eren perillosos, per quin motiu ha esperat quatre mesos per trucar a la policia? És justificat obrir les portes als Mossos d’Esquadra, amb l’evident pes simbòlic que això suposa, després de tant de temps? La universitat és el lloc del pensament, de la paraula, del diàleg. Si ell com a màxim responsable no ha sigut capaç, a través de la negociació, d’arribar a un acord amb els estudiants, per quin motiu hauria de seguir com a rector?
En segon lloc, qui ha fracassat és Josep Huguet, conseller d’Innovació i Universitats, que no ha sapigut explicar què és Bolonya, quins canvis portarà i com millorar el sistema de beques i ajuts públics per a que els estudiants puguin tenir garantit el seu dret d’accedir a uns estudis de qualitat. No entrarem aquí a valorar el nou pla europeu perquè no estem del tot d’acord amb els primers manifestants. És un problema de recursos, no de plantejament. Però el que sí que és evident és que, si es vol portar a terme, hi hauria d’haver algun consens. No ha estat així perquè des del principi hi ha hagut confusió, desinformació i manca de voluntat per entendre’s.
En tercer lloc, qui ha fracassat, un altre cop, és el cap dels Mossos d’Esquadra, el senyor Rafael Olmos. Nerviós, afirma que tot s’ha fet perfectament i, en poques hores, reconeix justament tot el contrari. Sembla que no li agrada que els periodistes informin. No és culpa d’ells que, en poc més de tres mesos, hagin sortit a la llum masses casos d’abusos policials i corrupció interna. Potser no s’ha fet del tot bé el desplegament del cos al conjunt del país i el nivell d’accés ha caigut en picat. Si teniu un amic que treballi com a Mosso d’Esquadra des de fa anys, pregunteu-li com eren les seves proves per entrar a formar part del cos i com són ara.
Hi haurà gent que digui que el que passa és que ara hi ha més transparència. Que avui, si hi ha un cas, surt a la llum. Que hi ha càmeres a les comissaries. És veritat. I? Llavors, on és el problema? La informació molesta? També hi haurà qui digui que en les manifestacions els Mossos van patir agressions. I? Justifica les seves agressions posteriors? Si un cos que per a treure una cinquantena d’estudiants tancats en una universitat utilitzen desenes de furgonetes especials, un nombre desproporcionat d’agents equipats i armats i fins i tot helicòpters, no pot identificar i detenir els agressors, llavors el problema és d’eficàcia. Fins i tot, en nota de premsa oficial, s’atreveixen a dir que hi més agents ferits que manifestants. Doncs sí que ho van fer malament…
En quart lloc, qui assessora al nostre govern? Qui és incapaç de veure que si desallotges a uns estudiants el mateix dia que s’estrena el Saló de l’Ensenyament, i a un dia d’una vaga de mestres, la imatge del país se’n ressentirà? No hi ha una estratègia de comunicació que eviti fer el ridícul constantment?
En cinquè lloc, i per últim, el Conseller d’Interior és el que ha fracassat més que ningú. Joan Saura s’ha equivocat en tot. En no posar a lloc a uns Mossos d’Esquadra que sembla que no entenguin que és ell el seu cap. En no donar la cara. TV3 el va convidar a donar explicacions la mateixa nit i va dir que no. Creia que era una opció? Potser es pensava que el convidaven perquè era un actor o un futbolista famós. Després d’uns fets tan greus, tens la obligació moral de sortir per la televisió pública i que els ciutadans vegin que, darrere de tot això, hi algú que sap què ha passat i què passarà.
Sens dubte, però, el més greu és que, després de tants fracassos i equivocacions, aquí tothom s’ho mira de lluny. Ningú dimiteix i a esperar si això s’oblida… No han après res. I és que el cent per cent de població catalana està d’acord amb que l’ús de la força, en un cos policial, és necessària. Però la força i l’autoritat són cedides per nosaltres. Que ningú s’equivoqui. No tenen la possessió de forma innata, sinó que nosaltres, els ciutadans, som qui li hem donat la possibilitat d’utilitzar-la en cas necessari. Si això ho confonen amb conceptes radicalment diferents, com l’autoritarisme, la violència o la impunitat de les seves accions, ens ho haurem de replantejar.
Deja una respuesta